Escrit el 1934 per J.V. Foix al diari La Publicitat : “Quan el catalanisme, en les seves diverses figuracions polítiques i socials, ha reclamat de cadascun dels seus adherents una reforma espiritual, una aproximació moral al tipus de ciutadà de la pàtria nova, ha reeixit i ha vençut. Quan, al contrari, ha ofert la pàtria als sequaços, com un botí fàcil d’abastar, ha reculat i ha estat derrotat. Allà on l’estoic ha cedit ha aparegut l’orgíac”. Ho escrivia fa 75 anys, però podria semblar que parlés exactament del nostre present, dels llaços grocs d’una banda i dels encaputxats de l’altra. El mateix 1934, Foix, que ja havia superat els 40 anys, diu que no ha cregut mai en “la joventut” i es queixa: “La joventut, insolent, creu que ha d’ésser irrespectuosa, incauta, disbauxada, indisciplinada, i fins i tot impertinent”.
Els fragments pertanyen al llibre Els lloms transparents (Ed. 62), un recull d’articles del poeta quan exercia com a periodista, reunits per primer cop el 1969 i recuperats ara per la Fundació J.V. Foix. Són textos datats entre el 1931 i el 1936 al diari La Publicitat, del qual Foix era director literari. Redactats en calent a la mateixa redacció, giren al voltant del paper dels escriptors en la societat, d’ètica i política i del catalanisme. El pròleg li va fer Gabriel Ferrater per a l’edició del 1969: “El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l’individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d’una banda, qualsevol experiència d’una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d’altra banda un home és una mena d’agrupament combinatori, un agregat d’elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em deia: «Sempre que escric jo, vull dir nosaltres »”.
Aquest jo col·lectiu és el que parla al llibre. Un llibre polític, per contribuir des del periodisme a la Catalunya nova republicana. Defensa, per exemple, els diaris que mantenen una posició liberal en el terreny de les idees, és a dir, que “no defugen d’incorporar a la llista de col·laboradors noms d’escriptors que representen doctrines divergents”. I està en contra de les capçaleres que es dediquen a difondre “anècdotes” i “informacions sovint destinades a provocar la confusió, a escalfar caps ”. Què pensaria avui Foix dels qui escalfen caps espanyols i caps catalans? Dels que només s’adrecen a les vísceres o la sentimentalitat? La Publicitat era el diari segurament més ambiciós de l’època, un diari de notícies i d’idees, de debat seriós, l’òrgan del catalanisme intel·lectual promogut per Acció Catalana. Arriba a escriure: “No em sabria greu que assenyalessin la nostra generació amb una frase equivalent a aquesta: «Editava un diari perfecte»”. Foix creia fermament en l’intel·lectual com a “home lliure”: “No hi ha intel·ligència sense independència”.
En aquests articles, a vegades signats i d’altres no, perquè fan d’editorial del diari, Foix defensa “un patriotisme alhora local i universal, profundament humà”, i reivindica un país basat en “l’obra ben feta” seguint l’exemple de Prat de la Riba. El posen molt nerviós els inútils radicals: “Entre els concurrents a una assemblea de catalans hi ha sempre un nombre destacat d’aspirants a alcalde de barri que més d’una vegada han estat a punt de fer perdre les causes més honorables...” Creu, en fi, que s’ha d’estimar el propi país, “però no contra els altres”. I que “per estimar la pàtria no cal mentir, ni odiar, ni preparar la guerra, ni elevar la nació a la categoria d’un Tot metafísic, ni confondre nació i Estat”. “Treballar per la pàtria és fer-nos dignes que sigui estimada”.
