El títol d’aquest tast recorre volgudament a una construcció, acabar amb, que quan té el sentit de posar fi, destruir, eliminar, etc. ha sigut condemnada com a barbarisme (castellanisme i alhora gal·licisme) per molts tractadistes i llibres d’estil que vetllen per la puresa del català. La persistent condemna, però, no n’ha reduït l’ús, i tant l’oficial Diccionari normatiu valencià com el prestigiós Diccionari d’ús dels verbs catalans han optat per acceptar-la.
No és fàcil argumentar que una forma que existeix en castellà i francès mai pot ser bona en català o, dit d’una altra manera, que el català no hi pot arribar pels seus propis mitjans. Sobretot si, com és el cas, té nobles arrels: l’han feta servir, entre d’altres, escriptors amb tan bona orella com Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Joaquim Ruyra o Josep Pla. Els seus detractors l’acusen de generar ambigüitats, però el cert és que són ambigüitats igual de possibles en castellà i que, en la pràctica, no creen problemes comunicatius.
Ara, el més curiós és constatar què passa quan posem “acabar amb” al Google. Els dos primers resultats són la fitxa de l’ÉsAdir (el portal lingüístic de la CCMA) que l’accepta i la fitxa de l’Optimot (el portal lingüístic de Política Lingüística) que la condemna. I per si no fos prou desconcertant que dos portals vinculats al mateix Govern es contradiguin, quan llegim la primera fitxa descobrim que el DIEC2, que no recull la forma a l’entrada acabar -i sembla, per tant, que no l’accepta-, sí que la utilitza en un dels seus exemples, concretament el de l’entrada juramentar-se : “Van juramentar-se a acabar amb els tirans”.
L’exemple en qüestió va ser introduït al diccionari normatiu en la 1a edició del DIEC2 (abril del 2007) i la fitxa de l’ÉsAdir que hi recorre és d’octubre del 2007. Fa 12 anys, doncs, que el DIEC2 està, públicament, amb una cama a cada banda pel que fa a acabar amb. Aprofitant els nous aires que es respiren a la Comissió de Lexicografia, seria bo que ajuntés els peus.
