HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim Opinió 28/02/2020

Et vull colonitzar

i
Eva Piquer
3 min
CARLOTA GURT

Per què en diem sexe quan volem dir segrest cerebral?

“Et vull colonitzar”, diu la dona de la piscineta a l’home que ronda per allà en un dels contes del recull Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt (Proa, premi Mercè Rodoreda 2019). “Vull que un pensament de mi s’amagui sempre en algun dels teus replecs cerebrals, instal·lar-m’hi i que ja no puguis fer-me’n fora ni que vulguis”. En època de virus de nova fornada que campen com volen, llegeixo el verb colonitzar i penso en microorganismes patògens que ves a saber si ens sobreviuran a tots. Però la idea de colonitzar cervells em colonitza el cervell: ¿no és això el que pretenem sempre que establim una relació amb algú, saber que ens hem hostatjat amb contracte indefinit en un raconet invisible d’aquest algú? ¿No és el contacte físic un succedani de la desitjada invasió de cervells aliens?

La dona d’esperit colonitzador sap que la realitat té les de perdre enfront dels paradisos que pot dibuixar soleta dins del seu cap. Per això vol però no vol un sexe que mai està a l’altura de les expectatives mentals. Perquè la realitat “té olors inesperades, cossos matussers, pèls inoportuns, postures incòmodes, preservatius que s’han de posar”. Al cap tot és perfecte, constant, abstracte, pensament pur. La realitat va a la seva i té molts números d’espatllar els titulars que imaginem per avançat.

La protagonista d’aquest conte, que es diu L’estiu etern i que pagaria ell sol el llibre sencer, es confina a casa perquè sí. Sense coronavirus, ni falta que fa. Vol intentar no sortir-ne en tot l’agost, perquè baixar al poble és un calvari de cues i perquè així posa a prova la pròpia força de voluntat. “Potser em trastocaré amb l’experiment i em quedaré atrapada aquí, en un estiu etern”, especula aquesta professora d’institut carregada de manies que fa el mort en una piscina circular de cent noranta-cinc centímetres de diàmetre. Que de tant en tant se submergeix i es queda clavada a terra. “Qui sap si el món real és el que es veu des de dins de l’aigua i l’exterior només és un miratge orquestrat pel cervell, que s’entesta a fer que les coses tinguin sentit”.

Els relats de la traductora Carlota Gurt, que debuta com a autora amb aquest llibre però ningú ho diria, ens brinden lectures metafòriques relacionades amb els frens i temors que tots portem dintre. Amb les pors que maneguem com podem i amb el coratge que traiem d’on sembla que no n’hi ha. Amb el desig, també, que ens omple i ens inunda i ens vessa i què en farem, del desig, ara que hem trobat l’amor. I amb l’amor: ai, l’amor. “L’amor és indefugible, collons”, no diu però podria dir algun dels personatges del recull. Un altre personatge podria baixar l’escala cantant amb la bugada sota el braç i fotre’s graons avall i trencar-se el peroné, posem per cas, però no vull donar-li idees. No li calen, tampoc. La realitat, tan capriciosa, ja fa prou la traveta.

Cavalcarà nit i dia durant tantes nits i tants dies com vulgui

“No ens agradem i, alhora, ens enamorem de com som, de com ens pensem que som o de com volem ser”, va escriure Montserrat Roig parlant de les dones narradores en un dels textos inclosos a l’imprescindible Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Edicions 62).

Carlota Gurt (Barcelona, 1976) ha fet una arrencada de cavall i no seré jo qui li auguri cap aturada. Cavalcarà mentre li plagui -amb crosses, si convé- pels boscos literaris, a partir d’ara. La seva prosa viva, fresca, desperta, té l’encant de qui no sap si s’agrada però alhora s’enamora de com és, de com es pensa que és o de com vol ser. Rere una veu impetuosa s’hi deuen amagar inseguretats d’autora novella, però se li endevina una tenacitat com la de la dona de L’estiu etern, que d’entrada es resisteix a buidar la piscina per desfer-se d’unes algues colonitzadores: “No m’agrada perdre, saps?”. La Gurt -crec, creieu-me, llegiu-la- és de les que juguen i guanyen.

stats