Arribarà un dia que el nostre present s’haurà apagat del tot
Arribarà un dia que totes les imatges desapareixeran. “S’esvairan totes de cop com ho han fet els milions d’imatges que hi havia darrere els fronts dels avis morts mig segle enrere, dels pares també morts”. Tot s’esborrarà en un segon. I potser del que es tracta és de salvar d’alguna manera els dies i els anys passats en aquest món, abans que el temps ens mati i la memòria s’esfumi.
Recordaré sempre -és un sempre relatiu, un sempre que vol dir fins que em mori- com i quan vaig descobrir Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940). Va ser a la llibreria Tipos Infames de Madrid, un d’aquells llocs que són casa i em són casa. (Entre parèntesis: a Barcelona també hi ha llibreries així, fins i tot n’hi ha d’especialitzades en feminisme, diguin el que diguin algunes veus desinformades que fan córrer bestieses via Twitter).
Entrar en contacte amb l’obra d’Ernaux -molt més tard del que m’hauria agradat, de la mà de La mujer helada (Cabaret Voltaire, 2015)- em va provocar un sacseig interior d’aquells que et provoquen els escriptors que et transformen. I em vaig abocar a recuperar el temps perdut, fent meus títols com ara Pura pasión (Tusquets, 1993), La vergüenza (Tusquets, 1999), El acontecimiento (Tusquets, 2001), El lugar (Tusquets, 2002), La ocupación (Herce, 2008), Los años (Herce, 2008) i La otra hija (KRK Ediciones, 2011). En català, Llibres de l’Índex havia traduït el 1992 Pura passió. I, per sort -m’ho prenc com un bon presagi-, ara Angle Editorial acaba de publicar Els anys, amb traducció de Valèria Gaillard. John Banville va dir que aquest llibre era “una revolució, no sols en l’art de l’autobiografia sinó en el propi art”.
L’art de mostrar-se despullada per despullar els lectors
La prosa autobiogràfica, franca, hipnòtica i depurada d’Annie Ernaux se’t fica endins com qui no vol la cosa, perquè l’autora s’obre en canal i domina com ningú la tècnica narrativa de mostrar-se per mostrar-nos, individualment i de forma col·lectiva. “Sempre vaig voler escriure com si no hi hagués de ser quan publiquessin el que he escrit -va confessar a La ocupación -. Escriure com si m’hagués de morir a l’acte i ja no hi hagués jutges”. Només així, crec, pot un creador connectar del tot amb els qui el llegeixen i s’hi projecten. Com si no hi hagués jutges.
En el meu univers íntim, els llibres de la francesa Annie Ernaux dialoguen amb els de la nord-americana Vivian Gornick, un altre dels descobriments enlluernadors que tinc la sensació d’haver fet amb dècades de retard (gràcies, Eugènia Broggi). I m’adono que, d’un temps ençà i ni que només sigui per compensar la sobredosi acumulada de lectures masculines, em sento més atreta per les veus de dona.
Una dona sense homes és o no és un peix sense bicicleta?
“Ens paràvem a pensar en la nostra història com a dones -escriu Ernaux a Els anys -. Ens adonàvem que no havíem rebut la part que ens pertocava de llibertat sexual, creadora, de tot el que existia per als homes. [...] Despertades de l’ensopiment conjugal, assegudes per terra sota una pancarta on es podia llegir Una dona sense homes és un peix sense bicicleta, recorríem les nostres vides, ens sentíem capaces d’abandonar marit i fill, d’alliberar-nos de tot i escriure coses crues”. Fins al bany de realitat: “De tornada a casa, la determinació es refredava, la culpabilitat brollava. Ja no vèiem com ens podíem alliberar, ni per què”.
Arribarà un dia que desapareixeran totes les imatges. Que l’avui s’haurà mort de per vida. Aquell dia, quan els fills dels fills dels nostres fills no recordin ni els nostres noms, encara perviuran els bons llibres.
