OBRO FIL

Escriptores encapsulades

Una imatge del primer dia de la Biennal de Pensament Zoom

Aquest octubre va carregadíssim d’esdeveniments: els que ja estaven previstos, més els que s’hi van traslladar des de la primavera confinada. Biennal de Pensament, Festival de Literatura Queer, Barcelona Poesia, InEdit, i molts més. Alguns, com aquest darrer, han optat per la virtualitat total, però d’altres han provat de combinar presencialitat i pantalles, en un experiment que, ai, s’assembla bastant al futur.

Hem pogut veure i escoltar (però no olorar, ni tocar) Margaret Atwood, Maggie Nelson, Nona Fernández o artistes com William Kentridge o Nalini Malani, dins de pantalles més o menys grosses i al costat d’entrevistadores que sí que eren davant del públic, com una última mostra d’humanitat: encara no som tots dins dels nostres ordinadors, o encara no del tot. I sort d’elles! El got ple diu que són personatges que potser mai no hauríem tingut l’ocasió de veure, perquè viatgen poc o són grans, i que la conversa hi és, igualment i que a més queda arxivada, però el got buit té un regust amarg: sense la interacció personal hi ha alguna cosa que es perd, una gestualitat i un llenguatge no verbals que, de fet, eren la raó de ser d’aquesta mena d’actes. Si ens desplaçàvem per anar a veure Angela Davies o la Chimamanda no era exactament pel que dirien, que podíem trobar en entrevistes escrites o en conferències enregistrades, sinó per com respiraven, com miraven o com reaccionaven a aquesta pregunta o a aquella. Perquè el que volíem era seguir una conversa, que és una cosa molt difícil i civilitzada de mantenir, i esperar l’imprevist, el moment únic que només passa en directe.

Després hi ha la qüestió de l’atenció per part del públic: ¿mirem l’entrevista en un requadre de l’ordinador mentre enllestim un document i tenim obertes les xarxes per anar-la comentant, posem el mòbil sobre el marbre de la cuina i tallem ceba en juliana, o projectem l’entrevista a la paret de la sala, com si fos una sèrie de Netflix? El que segur que no fem és seure en penombra i escoltar durant una hora com una o dues persones s’expliquen, narren, recorden, viuen, davant nostre. Acabarem amb un arxiu audiovisual completíssim, però segur que serem vius?