OBRO FIL
Llegim Opinió 18/07/2020

Dos anys de vacances

i
Marina Espasa
2 min

Les faríeu? Us estaríeu dos anys confinats en una illa del Pacífic? És el que els passa als protagonistes d’aquest clàssic de Jules Verne, potser un dels que més fascinació em generaven de petita, precisament pel títol. Dos anys de vacances eren la promesa d’una cosa impossible, prohibidíssima. Les vacances eren massa curtes, en això estàvem d’acord tots els nens, i per això un llibre en què només sortien nens en una illa sense cap adult havia de ser, per força, un tresor.

Els nois (no hi ha cap noia, merci, Jules) tenen entre nou i catorze anys, són nobles, astuts, trapelles: hi ha una mica de tot. Passen aventures, exploren l’illa, s’han d’organitzar per sobreviure i acaben sent rescatats gràcies a la seva habilitat i a una bona dosi de sort. El llibre, que es va publicar per entregues en una revista francesa a mitjans del segle XIX, té moltes similituds amb un altre clàssic que jo devorava cada estiu, L’illa de corall, de Robert M. Ballantyne, un escriptor escocès de novel·la juvenil. Allà són tres els amics que naufraguen en una illa que té una cova submarina en què, per arribar-hi, s’ha de passar per un túnel que va sota l’aigua. L’estona que trigaven els protagonistes a passar per aquest túnel sense respirar era l’angoixa meva de cada estiu: i cada estiu sortien a la superfície del petit llac que hi havia a la cova.

Un segle més tard, un lector apassionat de L’illa de corall, l’anglès William Golding, va decidir escriure’n una mena de rèplica fosca, gairebé una paròdia. Així va néixer El senyor de les mosques. Publicada el 1954, els ideals de noblesa, col·laboració entre iguals i recerca del bé estaven passadíssims de moda, sepultats sota les ruïnes de la Segona Guerra Mundial. Golding fa una al·legoria i retrata els nens com tirans i guerrers. Si algú escrivís avui una novel·la juvenil en la qual uns nens es quedessin sols en una illa, cap a on tiraria? Salvats del virus, ¿un grup de nois (i noies, esperem) malda per trobar una manera alternativa de viure? ¿O per descobrir-ne la vacuna? ¿De qui som més a prop, de l’idealisme de Verne i Ballantyne o del nihilisme de Golding? Ah, si tinguéssim dos anys de vacances per pensar-hi!

stats