Judith Shklar (1928-1992) va néixer a Riga en el si d’una família jueva. Quan era petita, ella i la seva família van fugir, en plena Segona Guerra Mundial, en un èxode que els va portar primer a Suècia, després al Japó i finalment al Canadà, on es van establir. La Judith va acabar fent la seva carrera universitària a Harvard i convertint-se en una figura clau per al pensament polític nord-americà, i en l’alternativa al liberalisme republicà de Hannah Arendt. Totes dues jueves, totes dues dones, totes dues víctimes del totalitarisme i totes dues nord-americanes d’adopció, però Shklar s’inspira en una concepció de la persona oposada a la d’Arendt: no arrenca de l’afany de llibertat pública, “ sino del miedo a la crueldad y a las causas del sufrimiento ”, diu Axel Honneth, autor del pròleg del llibre de Shklar El liberalismo del miedo (Herder).

Desconfiada de les grans ideologies i defensora dels col·lectius més vulnerables de la societat, el liberalisme de Shklar es basa en la idea d’evitar, mitjançant les institucions, l’arbitrarietat política i la por individual. S’assembla a la idea de “llibertat negativa” d’Isaiah Berlin, però no és exactament el mateix, com remarca ella mateixa. El seu és un liberalisme des del pessimisme, des de baix, que la va portar a postulats socialdemòcrates: perquè els ciutadans puguin exercir com a tals en un règim liberal cal una “economia republicana”, cal que les persones tinguin garantit el dret al treball, amb uns ingressos bàsics. Aquesta és la tesi del seu estudi Earning [Ingressos].

Shaklar no vol arreglar el món, no vol aventures utòpiques, no vol un poder que doni instruccions ètiques, no vol que ningú dicti com han de ser les persones, sinó simplement fer possible que siguin individus lliures. De fet, troba el fonament més profund del liberalisme en Montaigne, en el seu escepticisme i la seva tolerància, nascuda enmig de les guerres de religió del cristianisme de la convicció que la crueltat és un mal absolut, una ofensa contra Déu i la humanitat, segons l’autor dels Assajos.

A l’inici del llibre, publicat el 1989, pocs anys abans de morir, Shaklar ja adverteix: “ Quien crea que, cualquiera que sea su apariencia, el fascismo está muerto y enterrado debe pensárselo dos veces antes de decirlo ”. És el mateix que diu ara Rob Riemen. També diu que la por que hauria d’evitar un règim democràtic liberal és la por provocada per l’arbitrarietat del poder, pels abusos de poder. També això ens sembla rabiosament actual, oi? I més en concret, ens recorda: “La mitad de la Carta de Derechos de los Estados Unidos trata sobre los juicios justos y la protección del acusado en juicios penales, ya que es ante un tribunal donde el ciudadano se encuentra con el poder del Estado, y no se trata de una disputa entre iguales [...]. Tampoco deberíamos permitir que se criminalizaran más actos de los necesarios para nuestra mutua seguridad ”. En fi, creu que sense una judicatura justa la democràcia liberal està en perill. No cal afegir-hi res més.