MINÚCIES

Alfons d’Aragó

Alfons d’Aragó / WIKIPEDIA Zoom

Els catalans no acabem d’apreciar els grans monarques que va tenir la corona d’Aragó, i només pensem en les dolenteries dels Borbons, com si amb les malastrugances haguessin començat també, paradoxalment, les nostres glòries. Podríem celebrar una o altra victòria del temps de l’expansió mediterrània, però preferim celebrar la nostra festa nacional en ocasió d’una derrota. Entre els reis de la casa aragonesa (i, per escreix, catalana), hauríem de parlar més sovint d’Alfons IV el Magnànim, que ho era cinquè d’Aragó, tercer de València, primer de Mallorca, segon de Sardenya i primer de Nàpols, on va sojornar la més gran part del seu regnat.

Ara he topat -perquè hom ja només llegeix rareses- amb les Vite di uomini illustri ( Vides d’homes il·lustres, títol molt comú en la historiografia), de Vespasiano da Bisticci (1421-1498), que, en el primer volum -que no es va publicar fins al 1839-, conté unes quantes coses memorables del nostre rei. Una de les que explica diu que una vegada van arribar a Nàpols, seu de la cort, una colla de pagesos carzalonesi que “eren diferents dels ciutadans de la terra de Barzalona”, i hi anaven a demanar suport. Demanaven, per a les seves despeses, una munificència de mil ducats. Un del seguici, que sabia més d’economia que el rei, va dir-li a Alfons que allò era una quantitat massa gran per a uns pagesos. El rei li va respondre en català, per no ser entès pels contadini : “Si mil ducats són poca cosa, llavors doneu-los-en mil cinc-cents”. Els pagesos encara es freguen els ulls.

En una altra ocasió va trobar una dona que plorava. El rei se li acosta i li pregunta què li ha esdevingut. La dona va dir que tenia un bou que se li havia estimbat, i que treballava la terra amb l’ajuda del bou d’una altra dona: els junyien tots dos, com sempre s’ha fet, i així les dues dones es guanyaven el pa de cada dia. El rei va donar l’ordre de donar-li dos bous a la pobra dona. Llavors, pensant-ho bé, va concloure que l’altra dona, que només en tenia un, hauria de treballar amb l’ajut de la dona que en tindria dos; i a aquesta segona li va donar un altre bou. L’autor del llibre conclou: “Són de notar en aquest cas dues coses: l’una és la seva (del rei Alfons) inaudita pietat i humanitat, les dues unides a una gran llarguesa; l’altra, la seva integritat i sentit de la justícia, que el rei usava envers tots els seus súbdits, tant els petits com els grans”.