Enmig del centre comercial hi ha un petit bar -una barra i quatre tamborets, sembla un bar portàtil- on es pot prendre cafè. I a penes res més, si de cas una d’aquestes magdalenes que ara en diuen muffins. Com que està situat enmig del pas i hi ha molt de trànsit, la veritat és que el petit bar està ple tota l’estona i la noia que se n’encarrega -observo- no té ni un minut de descans. Té el cabell i la pell molt foscos, els ulls negres i ametllats, crec que deu ser peruana. Quan ens demana què volem prendre, dibuixa un somriure tan dolç que l’amiga que m’acompanya i jo no ens podem estar de comentar-ho. És amable, molt amable. Amb nosaltres, amb l’home encorbatat de la dreta, amb la parelleta que es mira embadalida de l’esquerra. Petits comentaris simpàtics i somriures. S’acumula la clientela i ella accelera una mica però sense deixar l’amabilitat. La meva amiga es pregunta, compungida, quin sou indigne deu cobrar per passar-se deu o dotze hores rere aquesta barra. Jo hi afegeixo: i vés a saber les impertinències que deu haver de suportar. Quan ve a cobrar-nos, no ens podem estar de comentar aquesta actitud que valorem tan positivament. La noia, sense entretenir-s’hi gaire perquè ja torna a tenir la barra plena, ens assegura que no té cap mèrit. No és professionalitat ni generositat, diu. “Ho faig per mi”. ¿Vostès imaginen com seria la meva jornada laboral si treballés sense ganes i amb cara de pomes agres? Els somriures porten somriures, l’amabilitat et retorna amabilitat, com ara mateix. És l’única manera de sobreviure. Ens allunyem del petit bar i, vista de lluny, la noia de la trena fosca sembla un ésser diminut, perdut en la immensitat del centre comercial. La seva filosofia, penso, es pot aplicar a qualsevol feina o activitat del món. T’ho miris com t’ho miris, la vida és més agradable -o més suportable, si ho voleu dir així- si ens hi posem de bones. Alguns neixen amb la lliçó apresa, de natural, els altres ens hem d’esforçar per aplicar-la.
