El catalanisme ha estat un regeneracionisme que, sota diferents concrecions, ha actuat nacionalment Catalunya endins i regionalment respecte de l’Estat. El potencial de la definició -digestió dels darrers treballs dels historiadors Josep Maria Fradera i Joan Lluís Marfany- no escapa a l’assagista Francesc-Marc Álvaro, que l’assumeix com a pròpia per tal d’entendre “les claus del procés català”. Si el 2015 es demanava Per què hem guanyat, ara la pregunta és on es va tòrcer el sobiranisme, i la resposta potser es troba en la definició inicial.

Perquè en els darrers anys el catalanisme ha evidenciat les seves limitacions. Per una banda, Espanya ja no necessita Catalunya, perquè la via aznariana a la modernitat ha esquivat la Mediterrània i ha apostat per un estat fort i centralitzat de matriu neoespanyolista. Per l’altra, el model autonòmic, llastat per problemes interns com la corrupció i l’excés de gestualitat i per amenaces externes com la globalització i la crisi econòmica, s’allunyava de les promeses d’eficiència i excel·lència. Res no ho va exemplificar millor que el transversal malestar i les protestes arran de la crisi (ara oblidada) de les infraestructures.

Álvaro, en canvi, identifica la sentència del Constitucional sobre l’Estatut com l’inici del que hauria estat “menys que una revolució i més que una protesta”. Popularment, però, aquesta centralitat li ha estat atorgada a posteriori per la seva força icònica a l’hora de racionalitzar el Procés, oblidant el poc suport ciutadà a la reforma o altres esdeveniments que qüestionen la linealitat de l’explicació, com els acords pressupostaris del 2011 i el 2012 entre CiU i PP.

En canvi, l’Estatut del 2006 sí que suposa el darrer intent del catalanisme clàssic d’incidir en la construcció d’Espanya i continuar la construcció nacional a Catalunya. I, sobretot, va representar -aquí i allà- el fracàs de la política i d’una classe política, i l’entrada dels gèrmens de l’antipolítica, el populisme i l’encastellament. A casa nostra, va destapar una competició suïcida per l’hegemonia a mig camí entre la irresponsabilitat descrita per Jordi Amat i una herència pujolista mal digerida. Com assenyala Álvaro, Pujol havia actuat durant 23 anys com si la Generalitat fos un estat i havia fet del càlcul polític un art, però amb una consciència clara sobre els límits acceptables per a Madrid i les línies de fractura de la societat catalana.

Més enllà de la voluntat exoneradora del vell patriarca, Assaig d’una revolta l’encerta quan assenyala com, per incompetència o credulitat, l’actual classe política se submergeix en el pensament màgic i l’eufemisme -com Xavier Melero va exposar cruament- sense ser conscient de les forces desfermades per aquesta actuació. D’una banda, la conversió sobiranista d’una part de la societat que veu en l’edulcorat dret a decidir “la promesa implícita d’una ruptura el més indolora possible”, amb la corresponent exigència de no veure frustrat allò que va creure a tocar. De l’altra, la descoberta de l’existència d’un estat real que entoma el Procés com una oportunitat de reafirmació del seu poder, impossibilitant per almenys una generació una “Espanya plural que accepti la diferència i no vulgui sotmetre per la força les nacions que existeixen dins l’Estat”.

I, finalment, el pitjor llegat: l’obertura d’una falla interna a Catalunya, representada per Ciutadans i la seva “poc dissimulada representació ètnica dels catalans que tenen el castellà com a llengua materna i principal, i que viuen al marge de la majoria de referents de catalanitat sorgits del discurs catalanista”. Obsedits per fer història en comptes de fer política, correm el perill que, tot perseguint l’estat, perdem la nació.