Si l’objectiu era “una biografia de Verdaguer en el sentit anglosaxó del terme”, no se m’acudiria una alineació millor: un reconegut verdaguerià responsable d’edicions crítiques del de Folgueroles, una especialista en biografies, una editorial prestigiosa amb un catàleg adequat i el suport institucional de l’Ajuntament de Barcelona. Tanmateix i des del meu punt de vista, el resultat és decebedor i converteix l’obra en un llibre fallit.

La contundent conclusió no qüestiona les aportacions concretes. Gràcies a una documentació aclaparadora, Jacint Verdaguer. Una biografia conté descobertes i aclariments realment rellevants sobre la biografia i l’obra del poeta, especialment pel que fa a la seva relació amb els poders polítics, econòmics i eclesiàstics del període i respecte d’episodis concrets com la seva mort i el posterior enterrament.

Per desgràcia, aquests trumfos queden soterrats per un plantejament formal desafortunat. D’una banda, el text pateix d’una incontinència verbal que l’allarga innecessàriament i el porta per viaranys qüestionables. El fil narratiu es veu interromput per anècdotes irrellevants, quan no reiteratives o simplement injustificades, introduïdes amb calçador a través d’extensos parèntesis. Així, per exemple, els autors s’embranquen en estranys paral·lelismes entre Verdaguer i les famílies Brönte, Karl Marx o Gerard Manley Hopkins, per acabar convertint-lo en anacrònic protagonista del cinematogràfic Funeral blues de W.H. Auden.

De l’altra, els autors confonen divulgació amb un “tot s’hi val”. Això els porta a caracteritzar obsessivament el canonge Collell com Salieri i Verdaguer com Mozart, assumint acríticament el simplisme d’Amadeus. Cercant proximitat amb el lector, cauen en excessos verbals en què el poeta esdevé “un Oscar Wilde a la catalana” i els López uns Kennedy locals que apliquen mètodes de la Stasi, entremig d’escenes de Joc de trons, Salsa rosa i comunicats de l’“equip mèdic habitual”. L’excés colorista i l’acumulació d’anacronismes provoquen, fins i tot, alguna lectura irònica involuntària.

La cursiva és nostra

Com si els autors no creguessin prou en la força del seu biografiat i en les seves capacitats com a biògrafs, hi ha un abús del que els anglosaxons anomenen name-dropping. Sense cap mena de justificació amb la vida i obra de Verdaguer, s’esmenta T.S. Elliot, Mary Shelley, Robert Musil, Freddie Mercury, Dan Brown, Walter Benjamin, Umberto Eco... La sensació d’inseguretat en la pròpia narrativa -o en la perspicàcia del lector- es confirma en la mateixa redacció, on pràcticament cada paràgraf acaba amb una exclamació i on cada cita inclou una marca en cursiva... no fos cas que no paréssim prou atenció.

Finalment, la mateixa edició està lluny de l’excel·lència esperable de l’alineació implicada. Una lectura crítica hauria eliminat algunes de les innecessàries reiteracions (tres vegades apareix l’avi verdaguerià de la Mercè Rodoreda, tres cops també els elogis de Josep Pla al dietari a Terra Santa...), i hauria replantejat l’oportunitat d’uns apèndixs opinables, on al costat de documentació valuosa com els diferents testaments de Verdaguer o transcripcions de declaracions d’època, s’inclouen materials de dubtosa utilitat com un “qui és qui”, un “què és què” i un “on és on” que resulten redundants.

Amb tot, l’intent no reeixit de Pessarrodona i Garolera no fa menys necessària la conveniència de recuperar per a les noves generacions els nostres clàssics. Cal que, més enllà de les baralles entre capelletes d’especialistes, les seves veus transcendeixin. Com canta Roger Mas, precisament un dels que més ha fet per difondre l’obra de Verdaguer, és temps de mostrar com “a on tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”.