EL LLIBRE DE LA SETMANA
Llegim Crítiques 12/11/2016

Emili Vilanova, un costumista valuós

Crítica d''Escenes barcelonines', d'Emili Vilanova. Proa. 456 pàg. / 18 €

Pere Antoni Pons
3 min
Emili Vilanova,  Un costumista valuós

Segons el Diccionari Pla de literatura preparat per Valentí Puig i editat l’any 2000 per Destino, Josep Pla va escriure això sobre la figura i l’obra d’Emili Vilanova: “Conservo un gratíssim record de Don Emili Vilanova, el gran escriptor de costums barcelonins. Tenia un negoci d’envelats i corria les festes majors muntant i desmuntant baluernes d’aquesta classe. Els seus escrits són exquisits, tenen l’aroma de la cosa autènticament popular i l’encant d’una mena d’incapacitat total per a la retòrica -cosa rara i admirable”.

Si assumim que Pla tenia un concepte de l’exquisidesa una miqueta sui generis -de pagès sofisticat per la cultura, com deia ell mateix, o d’escriptor sofisticat per la pagesia, com va dir Guillem Díaz-Plaja-, constatarem que, com en tantes altres ocasions, l’autor d’ El quadern gris en va tenir prou amb unes poques línies escrites a rajaploma per clavar-la.

La lectura d’aquest volum d’Escenes barcelonines, que recull una selecció de textos extrets de diferents llibres de Vilanova feta i prologada per l’estudiós Enric Cassany, produeix justament aquesta impressió que Pla ja apunta. D’una banda, en aquests textos hi ha l’omnipresència d’una humanitat atrafegada en coses concretes, laborioses i pràctiques -no relacionades amb el muntatge i desmuntatge d’envelats però sí amb tota mena d’oficis-; de l’altra, hi ha un estil i una mirada naturalment vinculades amb el batec de la gent i amb el tràfec del carrer, un estil que es desplega sense pretensions literàries però que estira el lector gràcies a una vivacitat graciosa i a una empatia i una amenitat genuïnes.

Personatges familiars i peculiars

Més enllà de la modèstia constitutiva del gènere del quadre de costums, que pot representar un inconvenient insalvable per a tots aquells lectors moderns que no estiguin disposats a adaptar les seves expectatives a la humilitat de les ambicions de Vilanova, el que ofereixen aquestes “escenes barcelonines” són un seguit de situacions més o menys humorístiques, més o menys agitades i més o menys pintoresques agafades de la vida de cada dia de la Barcelona del segle XIX. Concretament, de la Barcelona més menestral, que l’autor coneixia a fons.

Des de la seva condició de notari discret de la vida que l’envolta, Emili Vilanova dóna veu a personatges familiars però peculiars -serenos, vigilants, forjadors, botiguers, viudes, soldats, gitanos, perdularis, un artista incomprès, un vell milicià...-, alhora que descriu situacions quotidianes que sempre tenen un punt d’excèntriques i desbocades. En aquest sentit és important assenyalar, perquè delata els límits de l’obra de Vilanova, que els quadres no solen tenir una dimensió narrativa, per molt que alguns personatges els seguim durant diverses pàgines, dies, episodis, anys. El contrast entre el bullici del que se’ns conta -tot són malentesos, equívocs, bregues, confusions, un pur guirigall- i la manca de qualsevol tipus de progressió dramàtica en els conflictes i en els caràcters fa que la sensació d’estatisme sigui total.

Amb tot, Emili Vilanova és un escriptor la mar d’estimable, que a més va fer una feina important afinant l’idioma en uns temps en què tant per tradició com per context històric i sociopolític la literatura catalana tenia unes perspectives més aviat magres. Tal com indica Cassany, la qüestió de la llengua és essencial en Vilanova. (Qui ha treballat aquest aspecte per a la present edició és Arnau Soler Pejoan.) La barreja d’expressions populars, de girs personals i de castellanismes donen agilitat, versemblança i color als textos. Ni que sigui per la seva feina d’afinador de l’idioma literari, per tant, Vilanova mereix ser llegit amb curiositat, atenció i respecte. I sense gens de condescendència. A més, cada lector hi pot trobar, en aquest llibre, algun aspecte que l’atregui de manera particular. Em semblen singularment interessants aquelles “escenes” -“Lo lliure canvi”, “Desvetllament”, “Reflexions d’un porter”, “Perladillo”, “Contradiccions”...- que toquen, des d’una dimensió prepolítica però incisiva, el conflicte lingüístic i la sempre complicada relació entre els catalans i els castellans.

stats