Boston, 1989. Dos amics universitaris -un d’ells estudia a Harvard i es diu David Foster Wallace- decideixen internar-se als barris negres de la ciutat a la recerca de l’experiència autèntica del hip-hop. És un gènere que fa por i que d’entrada els exclou, però que tots dos troben altament excitant i, després de passar-se hores i hores a l’apartament que comparteixen sense escoltar cap altra música, decideixen fer un assaig a quatre mans sobre el fenomen. Ara bé, tot just començar Ilustres raperos. El rap explicado a los blancos (Malpaso), ells mateixos es pregunten: “Quin dret tenen dos yuppies blancs a intentar fer un mostrari del que és el rap?”, i dediquen tota una dissertació al dret a poder-ne parlar. Però l’atracció és massa forta per deixar-la passar: el rap és una bufetada al món autocomplaent del rock, una mirada tenebrosa a una realitat sovint amagada, el rap és violència, és apropiacionisme, és art postmodern... I com afirma el coautor del llibre Mark Costello: “En fi, uau! El rap és poesia. Està fet de ritmes i mètrica”.

De manera que Costello i Foster Wallace pugen al cotxe i viatgen a barris teòricament aterridors on, curiosament, el pitjor que els passa és que són rebuts amb completa indiferència. Als concerts de rap on decideixen anar -i malgrat les mil advertències prèvies- els dos joves blancs i universitaris són, com a molt, invisibles. La violència de l’Amèrica negra passa ràpidament a una mena de territori mític en forma de lletres interminables i rimades que et diuen “aquí no hi pots entrar”, però ells se les empesquen per escriure dos centenars de pàgines sobre la més gran revolució de la música popular dels últims decennis.

El resultat és sorprenentment gratificant, fins i tot per a aquells que pensin que no els interessa gens, el rap. No subestimeu el gènere ni la mirada dels autors. El que tenim entre mans és un Foster Wallace en tota regla, inèdit fins ara en castellà. Malgrat que el signa amb Costello -autor de dues novel·les, una d’elles finalista del National Book Award-, l’estructura del llibre és una mena de cadàver exquisit en què van alternant-se totes dues veus i fa que sembla sorgit d’una sola ploma. Com la mateixa estructura del hip-hop, basada en la juxtaposició de samples o mostres sonores robades d’aquí i d’allà, el llibre es desplega com un collage ple de digressions sobre la cultura popular estatunidenca -des de sèries de televisió dels anys seixanta fins al jersei tacat de la sang de Martin Luther King de Jesse Jackson- i ofereix una de les mirades més transversals, lúcides i erudites que s’hagin fet mai sobre aquest gènere musical.

A Ilustres raperos hi apareixen Public Enemy, Scholly D, NWA... però els autors també reparteixen a tort i a dret. En surten malparats Run DMC, Will Smith, els “execrables” Beastie Boys i, de forma indirecta, fins i tot Zadie Smith i Bret Easton Ellis en alguna de les moltes referències literàries de l’epíleg, per cert, signat per un tercer autor, Casey Michael Henry. Aquesta darrera part del llibre és un flash forward vertiginós que casa a la perfecció amb el relat de Foster Wallace i Costello, tot centrant-se en la figura del gran raper de l’actualitat: Kendrick Lamar. Si bé l’el·lipsi temporal se salta gairebé tres dècades de hip-hop, aquest capítol dota el llibre de rabiosa actualitat i realça la bona intuïció dels dos escriptors comparant -argumentadament- el músic de Compton amb Joyce, Pynchon i John Donne. L’autor de La broma infinita no va sobreviure per comprovar que no anava mal encaminat quan va escriure que el rap és “molt possiblement el més important que està passant avui en dia en la poesia nord-americana”.