Aquest no és un llibre sobre el poder, sinó sobre com actua el poder en els que l’exerceixen o els que hi aspiren. És un estudi de la naturalesa humana sotmesa a unes condicions que poca gent tasta. Carles Casajuana és un escriptor tan notable com singular. Diplomàtic de professió -ara retirat-, ha compaginat la vida cosmopolita amb una passió serena per l’escriptura. Va debutar fa més de tres dècades a Quaderns Crema i ha anat fent camí recollint premis i alhora mantenint un perfil mediàtic molt baix. Viu a Madrid, és un home amable, intel·ligent, pulcre, observador i tranquil. La seva prosa, d’una qualitat excel·lent, reflecteix aquest tarannà perquè és una mena de discurs pausat, uniforme, on les coses s’expliquen més que no pas esclaten, però un discurs creat a partir de recursos literaris enlluernadors. Llenguatge, metàfores i imatges milloren escenes perfectament quotidianes. Escriu sense aixecar la veu, però t’embolcalla en un ball de paraules que duu al seu port.

Casajuana és un autor preocupat pel país -ha escrit L’últim home que parlava català - però no només això: li preocupa la condició humana. A la seva penúltima novel·la, Un escàndol sense importància (2011), s’acosta al tema d’aquest assaig: un directiu que lluita contra la corrupció en l’esfera internacional és sotmès a un xantatge que el destrossa. Tot va passant sense que te n’adonis, com qui excava un pou, i el grau de profunditat avança a poc a poc. La lectura de Casajuana és balsàmica, perquè dóna al lector tot el temps del món perquè vagi acostant-se a la revelació final, que sempre hi és. La lectura s’assembla molt a un passeig: s’assembla a la vida mateixa. Les lleis del castell, per tant, és un llibre brillant, escrit per una persona que ha vist de prop el funcionament del poder. Entre altres coses, Casajuana ha treballat al costat de Rodríguez Zapatero, a qui es nega a criticar. Del conjunt de notes que va anar prenent al llarg de la seva carrera en surt una reflexió sobre la criatura humana, puntejada per citacions oportunes de totes les èpoques, des de l’imprescindible Maquiavel fins a prohoms ben contemporanis. No es tracta de fer sang -això Casajuana no ho faria mai- sinó d’advertir-nos a tots plegats que el poder és un joc seriós, que ningú l’abandona igual que hi va arribar, que moltes de les conseqüències que patim els simples mortals provenen d’aquesta capacitat del poder d’obnubilar consciències, principis i objectius. Colpeix sobretot el capítol en què explica com un equip entusiasta de persones arriba al poder -posem que després de guanyar unes eleccions- i com les regles del “castell” acaben per destarotar psicologies i amistats per suplantar-les per les fosques lleis de la supervivència personal.

Casajuana desenvolupa una llarga metàfora del poder com a casino on els protagonistes es juguen les fitxes (la permanència), mentre es van distanciant de la realitat i de la mesura del talent. Són alhora, diu l’autor, el jugador i l’aposta. El llibre és ple de frases que són autèntics aforismes. El poder, insisteix, sempre és en un altre lloc, és impossible d’atrapar, circula. A les altures, mareja i fa perdre peu; als nivells inferiors, és pura angoixa perquè tot el que no sigui avançar és recular. I al davant hi té els ciutadans que observen, critiquen, jutgen o esperen. Casajuana va disseccionant les variants que actuen en aquest joc pervers d’arribar al poder amb ganes de fer coses i d’establir-s’hi només amb ganes de conservar el que es té: l’adulació del voltant, la pompa dels rituals, el reconeixement. El poder dóna sentit a la vida dels poderosos. Però també un dictamen per escoltar: “Només es pot governar un poble oferint-li un futur”. Ho va dir Napoleó i és la clau de tot plegat.