-Per què s’ha especialitzat en col·legiales i noietes? Ja es veu que de més de 20 no li interessen.

-No he tingut mai èxit amb dones de 25, 30 o més. [...] En canvi, quan hi ha alguna noia que s’examina de batxillerat i a qui ningú parla, perquè els adults no s’interessen pels adolescents [...], aquesta noia és l’única que em dona el telèfon. És així com va, no hi puc fer res. [...] Prefereixo tenir a la meva vida persones encara no endurides. Són més amables. Una noia molt jove és més amable, encara que de seguida es torni histèrica i boja. De gran ho serà, però encara és amable...

-Sí, però per què col·leccionar-les?

Aquest diàleg em té en xoc des de fa un parell de dies. En faig una traducció lliure i fragmentada -també honesta, espero-, però l’escena sencera es pot trobar a YouTube, i a França últimament l’han vist milers de persones. El que pregunta és un dels periodistes que més he admirat, el francès Bernard Pivot. Durant anys, al capdavant del programa Apostrophes, va fer llegir als seus milions d’espectadors. La conversa que reprodueixo és entre ell i Gabriel Matzneff el 1990. Matzneff presentava Mes amours décomposés, un nou volum del seu dietari, en què explicava i reivindicava com a reals les seves relacions amb noies menors. Cap sorpresa, tenint en compte que ja havia publicat un assaig, Les moins de seize ans (1974), en què parlava de com el captivaven els nois i noies de 10 a 16 anys. De fet, la conversa és animada, hi ha altres escriptors, entre ells dues dones, que riuen dels comentaris de l’autor. Només la canadenca Denise Bombardier el censura. La sorprèn que a França l’aura de la literatura pugui funcionar com a coartada dels actes. A mi també. Ja sabem que hi ha gent imbècil o menyspreable que escriu molt bé. Céline era antisemita i encara recordo la lectura de Viatge al fons de la nit com una experiència fascinant, que recomano. El debat no és aquest. Matzneff parlava de la seva pedofília, i la gent reia. Ara, molts han criticat Pivot per haver fet l’entrevista, sobretot en el to que la va fer. No crec que cap d’ells anés a posar cap denúncia. El periodista s’ha excusat dient que eren un context i una època diferents. Segueixo sense entendre-ho.

A Apostrophes, Bombardier també es va preguntar com es devien sentir les noies que apareixien al llibre, i 30 anys més tard ho hem sabut. Vanessa Springora, una d’elles, acaba de publicar Le consentement, en què explica la seva experiència, terrible. Ara, per sort, sembla que les coses han canviat i, gràcies al llibre, Matzneff està sent investigat per possible violació. El cas Matzneff ha sacsejat França. Les seves editorials han decidit retirar les seves obres. La gent, però, ha corregut a Amazon i se les disputa a preu d’or. Això tampoc ho entenc.