BarcelonaLina Meruane va créixer a Xile, però és filla de mare italiana i el seu pare és d'ascendència palestina. "Els avis van haver de marxar de Beit Jala a finals del segle XIX, i ja no hi van tornar mai més", recorda. Nascuda el 1970, Meruane no va començar a investigar els seus orígens familiars fins que el setembre del 2001 i arran de la caiguda de les Torres Bessones es va adonar que "els Estats Units van fer l'intent de culpar l'Organització per l'Alliberament de Palestina de l'atac terrorista". Meruane acabava d'arribar a Nova York per fer el doctorat en literatura hispanoamericana a la NYU (New York University). Hi ha viscut des de llavors, amb un parèntesi de dos anys a Madrid (2021-2023) que s'ha tancat amb el retorn de l'autora a Manhattan.

Quan s'hi va instal·lar com a estudiant ja havia publicat un primer llibre de contes, Las infantas (1998), i les novel·les Póstuma (2000) i Cercada (2000). Dues dècades després ha publicat una desena de títols més, entre els quals hi ha Palestina en pedazos (Random House, 2023) i els contes, contundents i angoixants, d'Avidez (Páginas de Espuma, 2023). "Soc filla de metges i a casa estàvem acostumats a fer servir un llenguatge descarnat per parlar del cos i de tot el que li pot passar –explica–. En la meva ficció també es nota que vaig créixer en un país que patia una dictadura. A més de la violència pròpia d'un règim com el de Pinochet, hi ha la violència de gènere que patim les dones, i això no és exclusiu de Xile, per desgràcia es dona arreu del món".

Infantesa, maternitat i malaltia

La compulsió i les obsessions estructuren les tretze narracions incloses al volum, on es troben tres dels temes que han recorregut bona part de l'obra narrativa de Meruane. "D'una banda, hi ha el pas de la infantesa a l'adolescència, que sovint està marcat pel despertar de la sexualitat i el desig –diu–. També parlo sovint dels conflictes derivats de la maternitat, la maduresa i la relació amb els fills". No hi ha, en canvi, la vellesa. Per què? "És una molt bona pregunta que no sé contestar encara", diu. Hi ha, per últim, la presència de la malaltia, que va motivar una de les novel·les més conegudes de l'autora, Sangre en el ojo (Random House, 2012), sobre una dona que està a punt de quedar-se cega i que necessita fer-se una operació urgent per evitar-ho. "L'únic que hi falta és Palestina –admet–. Només he abordat aquest tema des de la ficció una vegada, en un relat distòpic i alhora utòpic. Ha motivat, en canvi, diversos assajos, Volverse Palestina i Volvernos otros". També xerrades i nombroses entrevistes. "És un tema que em persegueix, i és normal que sigui així: Palestina viu en un estat de gravetat permanent", afirma.

A Avidez hi ha contes pertorbadors sobre noies obsedides amb la depilació (Hojas de afeitar), sobre una criatura que neix amb una llengua bífida i que s'ha d'enfrontar amb el primer dia a l'escola (Reptil) i sobre dos nens que volen aconseguir una ampolla de vi per commemorar la mort dels seus pares, víctimes de la dictadura (La huesera). "La majoria de contes estan narrats des de la subjectivitat femenina, però no tinc cap intenció de convertir les meves nenes i dones en heroïnes, com passa en molta literatura feta ara –explica–. Les dones poden ser tendres i humils, però també violentes".