Escriptors i exploradors àrtics tenen més coses en comú del que a priori podria semblar-nos. Tots dos col·lectius comparteixen l’èpica de la conquesta, i els espera el reconeixement i la glòria si guanyen la batalla contra ells mateixos i contra els elements. Els uns han de vèncer el full en blanc, els altres s’enfronten a la blancor de l’àrtic i els seus mars de gel. Però les similituds encara van més enllà, perquè els exploradors també s’han d’encomanar a la ficció. Perquè, com podem retratar el pol, si visualment el nord magnètic és un punt blanc qualsevol?

Vist des de lluny, Germà de gel, l’interessantíssima primera novel·la d’Alicia Kopf -guanyadora del premi Documenta-, sembla el diari d’una artista visual obsessionada amb els exploradors polars i la construcció mítica de les seves conquestes. Un segle abans del GPS i els geo-localitzadors de precisió, arribar al pol Nord era una qüestió de fe i d’un bon storytelling que fes creïble la conquesta. Llegim apunts de recerca, veiem fotografies dels expedicionaris o vivim el naixement del primer floc de neu artificial, com si Kopf, una artista que ha col·laborat amb el Macba, la Fundació Tàpies o el CCCB, apilés la documentació del seu projecte Àrticantàrtic en un collage literari. Però aviat descobrim que Germà de gel és molt més que això, i ens adonem que l’anecdotari gèlid és només la cara visible de l’iceberg: la immensa massa de novel·la que s’amaga sota l’aigua és la història d’una jove narradora que s’ha sentit desatesa tota la vida, oblidada per una mare que viu concentrada a cuidar un germà autista -el germà de gel -, nàufraga en una família “en permanent estat de reconstrucció”.

A partir d’aquest moment, la novel·la esdevé dual i multiplica els matisos i la complexitat: d’una banda, la narradora ens embolcalla amb l’obsessió creadora, sempre amatent a capturar tot el que tingui ecos polars i, de l’altra, ens fa partícips d’un atrevit procés d’introspecció personal, Amundsen i Scott avançant a la descoberta de secrets i traumes. És com una teràpia per escrit, “la narració com a lloc per construir ficcionalment la memòria”. És, també, un viatge interior que no estalvia retrets als pares, potser com una via per desfer el gel familiar.

Un calidoscopi polar

Però encara hi ha molts més elements, en aquesta enciclopèdia antàrtica. Un viatge iniciàtic a Islàndia, un retrat d’aquesta època “de gent sola davant l’ordinador”, un flash-back als inicis de la música electrònica gironina o una fantàstica teorització del flirteig a les xarxes socials -“Al cap d’un temps li faig un like. La pedra ni tan sols frega la finestra”-. I també, esclar, una panoràmica implacable del món de l’art en l’era de la precarietat, amb visita a Arco inclosa, que descriu aquest univers d’alquimistes que transformen la merda en or, que gentrifiquen barris per revaloritzar-los o que construeixen “instal·lacions artístiques que denuncien desnonaments causats per la crisi finalment comprades per a la col·lecció d’un grup de banca d’inversió multinacional”.

Amb Germà de gel estem d’enhorabona: la literatura catalana suma un nou talent a seguir, i el Documenta s’apunta la conquesta d’haver premiat una narrativa valenta, molt més propera a l’art contemporani que a la introducció, nus i desenllaç tradicionals. De fet, aquesta novel·laes pot llegir també com una exposició, començant per on es vulgui, entenent el text com un seguit d’imatges per passejar-s’hi, establint lliurement el diàleg entre les plaques de gel.