Al pròleg de 'Saviesa grega arcaica' (Adesiara) ressalten la doble condició de centralitat i perifèria del pensament grec arcaic. Són de gran importància, però mai no s'han situat al centre del cànon.

Del Renaixement ençà hi ha hagut un interès molt absorbent i directe pel món antic. Aquest interès, però, no ha estat el mateix: al segle XVII atreien molt l'antiguitat tardana i Bizanci, entre altres coses perquè era un tipus de poder despòtic i sagrat, l'època en què els monarques es consideraven gairebé com déus; durant la Revolució Francesa, en canvi, la República romana -no pas l'Imperi- es va posar de moda. Una mica més tard passaria el mateix amb l'Atenes de Pèricles.

I en el context actual?

Ara preocupen molt les qüestions identitàries en el món antic, aquelles comunitats que no tenien un estat o que depenien d'una estructura més gran. L'interès per la Grècia arcaica ha existit des del Romanticisme amb una gran intensitat. Aquests pensadors cridaven l'atenció perquè hi eren abans de totes les escolàstiques. Eren frescos i es veien com els primers pensadors d'Occident, l'alba dels pobles...

Remuntar-se fins als pensadors des de les acaballes del segle VII aC fins al primer terç del segle V -els anomenats presocràtics - no era cosa fàcil.

Era una feina que presentava molts problemes. Estudiar l'època arcaica vol dir avesar-se a una estètica del fragment. Cada període ha viscut aquesta aproximació d'una manera diferent, fins al punt que hi ha moments en què el fragment fa cert furor: un dels poemes més antics d'Ezra Pound, 'Gongula' , adopta la forma de poema sàfic, amb els respectius punts suspensius. Però ho fa al segle XX!

Un dels noms claus en la recol·lecta, edició i interpretació de la saviesa grega arcaica va ser Hermann Diels i els 'Poetarum philosophorum fragmenta' . El llibre, publicat l'any 1901, seria revisat i ampliat en diverses edicions, primer per Diels mateix i després pel deixeble Walther Kranz. En el cas de 'Saviesa grega arcaica' han assumit el repte d'assimilar i escollir entre les aportacions fetes al llarg del segle XX i a principis del segle XXI.

Un llibre d'aquestes característiques dóna molta responsabilitat a l'editor i també als lectors. Després de quatre anys de treballar en aquest volum no se'ns acut dir que no l'hem acabat, però sí que reclama una atenció més gran per part dels lectors, i no perquè els textos siguin molt difícils -ni perquè la traducció ho sigui, tampoc-: aquests autors s'entenen i es poden traduir de manera intel·ligible. Això no vol dir que siguem unívocs: una vegada posades les paraules en la nostra llengua, és possible que de sentits n'hi hagi més d'un. Però això també passa als textos d'origen.

'Saviesa grega arcaica' s'apropa al miler de pàgines, però la lectura és molt àgil, ja sigui per la fragmentarietat -en alguns casos extrema- com per l'encert de dividir en seccions útils i entenedores el pensament de cada 'filòsof' .

Hi ha una deliberada intenció que els lectors puguin passar d'un fragment a un altre, amb ajuda però amb la voluntat que se'ls puguin fer seus. Els titolets suggereixen una línia de lectura, però tampoc no la imposen. La manera com hem ordenat els fragments també és important. Els autors no, perquè segueixen un ordre cronològic.

El llibre arrenca amb un fragment cosmogònic d'Alcmà d'Esparta, passa per la poesia hesiòdica, savis com Tales de Milet i Epimènides de Creta i dedica gairebé 300 pàgines a Heràclit i Parmènides.

El Diels-Krantz conté 90 autors, i nosaltres ens hem centrat en els 29 primers, fent créixer el nombre de fragments sempre que ho hem considerat necessari. En alguns casos l'augment és important, però encara hauria pogut ser-ho més. Amb Heràclit i Parmènides també expliquem la mateixa constitució del text, perquè cada lector pugui veure a partir de quin lloc els filòlegs de diferents èpoques han anat construint els textos que avui en dia tenim d'un autor i l'altre.

Encara ara es parla de presocràtics , quan s'expliquen aquests autors, qualificació que vostès no comparteixen.

Cada època s'ha de valorar en els seus propis termes, si es pot. El problema d'una època arcaica és que es valora com a preparació per al que vindrà, un classicisme. No creiem que els classicismes fossin viscuts com a tals, en el seu moment: la gent del segle de Pèricles o d'August no ho devien passar gaire bé, i devia passar el mateix -o encara pitjor- durant el Segle d'Or espanyol o durant els anys en què va regnar Lluís XIV. La paraula 'presocràtic' conté aquesta problemàtica: implica un adveniment, una preparació cap a Sòcrates. Aquesta és una idea aristotèlica a l'hora de plantejar la història de la filosofia; més tard vindria Hegel i acabaria d'enredar la troca, i aquestes nocions encara arriben als nostres manuals.