El francès Jacques Tardi (Valença, 1946) torna una vegada més a la literatura criminal francesa. Aquest cop adapta novament una obra de Jean-Patrick Manchette (1942-1995), un dels renovadors del gènere negre francès als anys 70. La loca del laberinto pren com a base literària Ô dingos, ô châteaux! , la novel·la amb què Manchette va guanyar el premi francès de literatura policíaca l'any 1973.

La història és un viatge a les tenebres de la condició humana, un territori dominat per la culpa, el ressentiment i la violència. La trama s'obre en paral·lel: d'una banda, la feina d'un assassí a sou; de l'altra, l'estranya conducta d'un industrial que contracta com a mainadera del seu nebot una jove que acaba de sortir del psiquiàtric. Les dues línies conflueixen en el segrest del nen i de la jove. Com és habitual en les novel·les de Manchette, els personatges busquen un eix moral que els permeti tirar endavant, tot i ser conscients que els seus actes són reprovables. Tardi, que ja havia adaptat Manchette abans, aprofita el desencant fatalista del text per narrar la història en un blanc i negre sense grisos, amb un ritme vigorós i amb la potència visual de les seves incursions en el gènere negre. És a dir, un Tardi pletòric que als 66 anys continua en plena forma.