D’aquí un mes Edgar Morin complirà 95 anys. Una edat respectable per a un home admirable. Un home que segueix amb el cap clar, com ho demostra el seu nou assaig, que atesa la vitalitat demostrada seria arriscat vaticinar que serà l’últim. Enseñar a vivir (Paidós), traduït per Núria Petit i presentat com “un manifest per canviar l’educació”, és més que això. Des de la preocupació per l’educació (de la primària a la universitària), és una mirada global a l’evolució de l’espècie humana i sobre el sentit de l’existència. És una mena de breu tractat humanista.

De la mà de Rousseau, efectivament entén que educar és ensenyar a viure. De la mà de Hegel, per no caure en els errors globals, insta a fugir de les veritats parcials i veu en l’escepticisme l’energia de l’esperit. De la mà de Marx, es pregunta com donar la volta a l’actual lluita de classes a l’aula entre “la bioclasse adolescent” sorgida als anys 60 i “la classe ensenyant adulta” que es refugia en la disciplina com a últim recurs. De la mà de Sòcrates, proposa un diàleg permanent per conèixer el coneixement i, així, conèixer-se a un mateix. De la mà de Montaigne, ens insta a avançar en aquest autoconeixement agafant distància respecte a nosaltres mateixos. I de la mà de Plató, reivindica l’Eros pedagògic: l’amor a l’alumne.

Per a Morin, la crisi educativa respon a una crisi de civilització marcada, entre d’altres, per “la degradació de les solidaritats tradicionals” (família extensa, veïnatge...) i de les responsabilitats individuals dins la col·lectivitat (crisi de la democràcia, de la nació). Veu com l’educació pateix, a més, una doble pressió de l’economia liberal i el tecnocratisme, que la volen colonitzar des de dins, i dels mitjans i internet, que la minen des de fora. I davant de tot plegat, creu que cal tornar a l’essència: educar és sobretot dotar la persona “d’autonomia i llibertat mental”. Però sobretot creu que educar és, en essència, inculcar la voluntat de comprendre l’altre, és a dir, de simpatia i empatia.

I, esclar, al savi Morin li preocupa molt la hipertròfia de l’ego: l’egocentrisme, l’autojustificació frenètica, l’autoengany, la incapacitat per a l’autocrítica, l’arrogància, el menyspreu o la pura negació de l’altre. Alerta, doncs, que “estem en una època d’incomprensions mútues generalitzades”, d’humiliacions, i ens recorda, alhora, que “comprendre no és comprendre-ho tot, també és reconèixer que hi ha quelcom d’incomprensible”. Però que tanmateix “la comprensió ens porta finalment a l’aptitud del perdó i a la magnanimitat”. I és a partir d’aquesta ètica de la comprensió que proposa posar les bases d’una gran metamorfosi de l’educació.