Especialitzat en la història del segle XVII, Àngel Casals és contundent: “Et diuen que només pots tenir història si tens un estat, la resta seria manipulació”. Podria ser un debat central, però està tenyit pel conflicte polític. Professor a la Universitat de Barcelona, Casals opina que la seva feina passa per un moment complicat, perquè si bé la societat consumeix història com mai, l’acadèmia no aconsegueix equilibrar l’esforç que s’hi posa amb les expectatives que ofereix. “La vella idea que formem historiadors que intervinguin positivament en la societat ja no val: ara formem una gent que s’haurà d’espavilar molt si volen viure d’això. Tenim vocacions però no tenim recursos per canalitzar-les i, per tant, tenim poc a oferir als estudiants. Quan acaben, et pregunten «I ara què?» i jo els contesto que no ho sé”.

Ha dit que la societat consumeix història. És veritat: siguin novel·les, llibres o revistes, la difusió és gran. Ell mateix ha publicat a editorial Galerada, com a director i compilador, tres llibres col·lectius, documentats i renovadors, sobre el Tractat dels Pirineus, el Compromís de Casp o l’obra de Jaume Vicens Vives, mite intocable. També sobre el bandolerisme, un tema seu. La tasca parteix de la convicció que cal revisar l’herència.

“Tenim massa arbres per pretendre veure bé el bosc”, diu.

Els historiadors catalans tenim dues mancances: un paradigma i un cànon. Fa trenta anys se sabia qui era qui, tothom s’identificava amb un corrent o altre. Ara hi ha relativisme, tot es pot defensar, i la història no és això.

Parlem, per exemple, del segle XVII.

S’ha de revisar clarament. Encara estudiem John Elliott i La revolta dels catalans, un llibre que està superat. Ara Antoni Simon Tarrés ho ha capgirat. Ens presenta Pau Claris com a líder d’una “classe revolucionària”, sí, ho diu així, no et sorprenguis. Això trenca amb Reglà, amb Soldevila i amb Elliott. Però no ha transcendit fora de la universitat.

¿Podem dir que la universitat és prou viva?

Hi ha el pes del franquisme. Als anys 40 hi ha dues influències clares: la de Jaume Vicens Vives, que està maldant per fer-se un lloc des de dins del règim franquista, i la del règim, que vol aculturitzar el país des de la universitat. El problema és que els deixebles de Vicens Vives estan dispersats i no tornen a Barcelona fins a la creació de la Universitat Autònoma o la Facultat d’Econòmiques. Hi faran una generació mítica, que dóna origen a la historiografia marxista, a partir de la descoberta de Pierre Vilar, que n’esdevé el mestre. Però alhora hi ha els professors franquistes, que formen nous professors que encara estan en actiu. Alguns d’ells són més oberts, d’altres menys.

Jaume Vicens Vives té una aparició espectacular amb la tesi sobre Ferran II.

Ell té una idea noucentista de Catalunya i és un home d’ordre. Cal entendre com es vivia la República per entendre per què fa de Ferran II el seu heroi. És qui, des d’una posició autoritària, desbloqueja les institucions catalanes, en concret el Consell de Cent, i els permet funcionar un parell de segles més. Hi havia un missatge implícit cap a la República, on s’està produint una lluita de partits que impedeix que funcioni.

L’aportació de Pierre Vilar també deixa empremta.

Contesta a les preguntes que Vicens Vives no és a temps de respondre, per la seva mort prematura. Vilar pensa que Catalunya és una realitat diferenciada, a partir de l’evolució de determinades formes d’organització, des de la propietat de la terra fins als pactes polítics. La seva aportació és que la identitat no és només una llengua o un tarannà, sinó també l’evolució social. No és “la sirena i el pastor”, que encara recull Vicens Vives. Josep Fontana serà el campió d’aquesta manera de veure la història.

Però aleshores t’acusen de manipulació.

La gent que ho diu parteix de la idea que la nació és un invent del nacionalisme. Només pot tenir història l’Estat. Si es creu això, hi ha poc a discutir. Però a vegades, des d’aquí, caiem en simplismes excessius. Potser perquè els historiadors discutim poc entre nosaltres. Jo crec que tenim tot el dret a una història centrada en Catalunya.

¿Hem de deixar de parlar de decadència per al segle XVII?

Això ve de la creença que a partir dels Reis Catòlics als catalans no pot passar-nos res de bo. I també que ningú no havia estudiat els papers. S’havia passat una crisi fortíssima, però el país s’anava refent i -més important- la classe dirigent es rearma ideològicament amb la convicció que Catalunya és un subjecte polític previ a la monarquia existent. Coincideix que comença la identificació entre Castella i Espanya. Pau Claris és, en el fons, un xoc de legitimitats.