VOLEM NORMALITAT: EL LLULL

Aquest dimarts es va celebrar el desè aniversari de l'existència de l'Institut Ramon Llull com a motor de les traduccions de literatura catalana a altres llengües. Les dades són extraordinàries i s'han fet públiques aquests dies i no cal repetir-les. Si de cas, a tall d'esment brevíssim, es podria dir que, sense l'existència de l'Institut Ramon Llull, l'esclat de la presència literària catalana fora de casa nostra no hauria existit. És així de simple. Parlem d'un esclat. És obvi que abans de l'existència de l'IRL ja es traduïa literatura catalana. Però aquesta existència marca la gran diferència cap amunt per diverses raons. Sobretot n'hi ha una de molt important: es treballa per normalitzar la nostra cultura. I aquest desig, tot i la bona voluntat puntual, no el podia acomplir -ni pot- l'Institut Cervantes. Per què? Senzillament, si Espanya no aposta per la plurinacionalitat, una institució com el Cervantes -d'altra banda, modèlica en moltes de les seves actuacions- no pot apostar tampoc per la promoció a un nivell de normalitat de la literatura de les altres nacionalitats espanyoles (cosa que no exclou la col·laboració entre l'IRL i el Cervantes, sovint forçada per qüestions de pressupost). Per això, la necessitat d'un organisme com l'IRL era gairebé obligada.

Que la literatura catalana tingui les mateixes possibilitats d'accés al mercat internacional que les altres literatures és buscar la normalitat. La nostra normalitat. Però això topa frontalment amb el punt de vista oficial espanyol. Els angunieja molt perquè trenca la seva visió romàntica de la jerarquització cultural: una mare espanyola i uns fillets (catalans, bascos, valencians, etc.). L'IRL ens ha fet una mica més independents abans d'hora. És així. Els ajuts de l'IRL han estat imprescindibles. I tothom n'ha sortit guanyant: autors, editors, agents literaris… I el país. Ah, i també Espanya, ja que la castellana és quantitativament la primera llengua de destí de les traduccions subvencionades per l'IRL.

MÉS NORMALITAT: XAFARDERIES

Una de les novetats d'aquest darrer Sant Jordi va ser Guia xafardera de Catalunya d'Anna-Priscila Magriñà (Angle Editorial, 2013). El títol és enganyós perquè el que se'ns ofereixen no són tafaneries sinó curiositats diverses relacionades amb la història del nostre país. No passa res perquè el llibret està molt ben fet, redactat amb un estil desenfadat, però alhora seriós, i editat de manera molt original.

Aquesta proposta és interessant perquè contribueix a normalitzar un espai editorial que a casa nostra no es té gaire en compte i que, per exemple, als països anglosaxons té una tradició importantíssima. Ens referim als llibres anomenats miscel·lanis , per raons òbvies. Per citar-ne un, tenim l' Extraordinary origins of everyday things [Orígens extraordinaris de les coses quotidianes] de Charles Panati. Gràcies a Anna-Priscila Magriñà, el lector inquiet pot conèixer fins gairebé una vuitantena de curiositats relacionades amb la història gran i menuda, la llengua, la geografia, la gastronomia, la religió, la literatura, etc. de casa nostra.