Era el setembre del 1913. Cândido Rondon explorava la zona del Mato Grosso, al Brasil, quan va adonar-se que alguna cosa no rutllava. Aquell silenci no era normal, al mig de la jungla. Com que Rondon ja tenia experiència, va adonar-se que estava entrant en un territori controlat per tribus locals que no estaven acostumades a tractar amb occidentals. Malgrat que alguns exploradors ja havien passat per la zona uns 200 anys abans, moltes tribus encara no havien contactat mai amb gent occidental. Tal com Rondon imaginava, van aparèixer uns guerrers de la tribu nambikwara. No hi va haver ni temps per establir una conversa. Una fletxa va sortir volant de darrere uns matolls i es va clavar a la bandolera de cuir de Rondon, una bandolera que li va salvar la vida, ja que ell sabia que aquelles fletxes portaven verí. Tot i l’ensurt, va ordenar als homes de la seva expedició que abaixessin les armes i no disparessin. No volia barallar-se amb aquells indis. Els volia protegir.

Quan Cândido Rondon va contactar amb els nambikwara, aquesta comunitat tenia uns 10.000 membres. Pocs anys després, les malalties que portaven amb ells els soldats brasilers els havien deixat en poc més de 500. Per a Cândido Rondon, la mort d’aquells homes que l’havien intentat matar era un drama, ja que ell va ser de les primeres veus que van alçar-se al Brasil exigint defensar els drets d’uns indígenes vistos llavors com a salvatges. Era normal que ell no els mirés com a animals, ja que els seus besavis materns eren indígenes.

Cândido Rondon havia nascut el 1865 en una població a l’interior del Mato Grosso, terra de frontera on esclavistes, soldats, indígenes i contrabandistes buscaven fortuna. Rondon va quedar-se orfe ben jove i va marxar a Rio de Janeiro, on va ingressar a l’escola militar. Un cop va acabar la formació, el van enviar de tornada al Mato Grosso a un cos de l’exèrcit destinat a explorar la selva i instal·lar-hi línies de telègraf. Rondon tornava a una zona aïllada amb idees modernes, ja que havia passat a militar en moviments contra l’esclavitud i a favor de la proclamació d’una república, i va participar des de la distància en la caiguda de la monarquia el 1889.

Ràpidament, Rondon va destacar com un dels grans exploradors de la història brasilera. Va mantenir contactes amb algunes de les tribus més aïllades fins llavors, com els bororo, urupá, jaru, karipuna, ariquemes o macuporé, però sempre des del respecte. Intentava aprendre la seva llengua, comunicar-se amb ells oferint regals i entendre com els afectaria l’arribada de la modernitat, una modernitat que arribava a la seva motxilla, on portava les eines per instal·lar la línia de telègraf que va comunicar el Mato Grosso amb la zona de Goiás, o amb la frontera amb el Paraguai. De fet, Cândido Rondon va entendre massa tard quines podien ser, aquestes conseqüències.

La seva fama es va fer tan gran que va visitar llocs de la selva amazònica on ningú havia anat abans, acompanyant en una d’aquestes exploracions l’expresident dels Estats Units Theodore Roosevelt, que era famós també per les seves expedicions esbojarrades. Rondon va ser un dels impulsors de l’SPI, el Servei de Protecció dels Indis, va liderar iniciatives que reclamaven respectar les seves cultures i va participar en treballs antropològics per documentar llengües i tradicions en perill.

Home valent, va ser empresonat dos cops per governs de dretes, ja que el Brasil ha tingut certa tendència als cops d’estat, i va morir vellet a Rio de Janeiro, el 1958, afirmant que allò que més mal li feia era haver portat, sense saber-ho, la mort a molts indígenes, ja que amb les seves expedicions van arribar malalties. A més, es van obrir vies que van utilitzar persones sense ànima i que van assassinar, robar i perseguir comunitats que avui en dia gairebé han desaparegut.

'Hijo de hombre', d'Augusto Roa Bastos

Pocs escriptors van capturar tan bé la doble ànima llatinoamericana, mig indígena mig occidental, com el paraguaià Augusto Roa Bastos. El destí d’aquest estat va lligat en part al del Brasil, botxí seu a la Guerra de la Triple Aliança, i Roa Bastos uneix història, indis, selva i llengües amb la seva ploma magistral.