Als anys cinquanta la canalla encara recorria els carrers de Súria per Pasqua fent sonar les matraques per anar a “matar jueus”. Ara fa unes setmanes, una enquesta revelava que el 57% dels alumnes catalans d’ESO no volen un jueu a classe. El temps passa però l’antisemitisme, amb jueus o sense a la vora, es perpetua. Conscient d’aquesta resiliència, el poeta i doctor en filologia semítica Manuel Forcano ha intentat combatre-ho amb diverses publicacions que, sol o en coautoria, en reivindiquen el llegat històric, cultural i literari.

Els jueus catalans s’inscriu dins d’aquesta voluntat. De manera cronològica, Forcano recull qualsevol notícia sobre els fills d’Israel a les terres de parla catalana. Amb tot, aquesta exhaustivitat acaba llastrant el llibre. Així, la no jerarquització de les informacions facilita que l’anècdota relativitzi les aportacions rellevants; mentre que la falta d’un relat que jugui el paper de fil conductor provoca una certa sensació de reiteració i deixa obertes massa preguntes sobre les raons últimes de la seva eclosió politicocultural i del seu sagnant bandejament i estigmatització posterior.

Les debilitats del plantejament no esborren, però, la força d’una trajectòria decisiva per a la nostra configuració. Els jueus ja són presents al territori durant època romana i visigoda, però serà especialment durant els anys del domini musulmà i la mal anomenada reconquesta cristiana quan seran decisius. Això es fa especialment palès en el cas dels comtats catalans, on les poblacions jueves passen a dependre directament de la Corona. La seva ascendència s’evidencia en reconeixements tan curiosos com els que convertien els habitants del call gironí en “els mantenidors de la despesa de la cambra de totes les reines consort”, i els de Barcelona, de la manutenció del zoològic reial, óssos i lleons inclosos.

Tanmateix, aquest vincle amb la Corona acaba sent un regal enverinat, ja que els fa objecte de disputa entre una Església que apostava per una societat homogènia i una monarquia que tendia a veure’ls, sobretot, com un recurs econòmic. Paradoxalment, el segle XIII coincidirà el punt àlgid de la influència jueva amb una persecució cada cop més sistemàtica. Mai com aleshores no trobarem tants jueus en alts càrrecs, ni es viurà un floriment similar de poetes, filòsofs, metges i cabalistes. Però tampoc mai com fins aleshores no hi haurà tantes maledicències i atacs. La culminació seran els avalots antijueus del 1391, que posaran fi a tres de les comunitats més importants de la Corona d’Aragó: València, Barcelona i Palma. A partir d’aquí, només hi haurà dues alternatives: conversió o exili. L’expulsió decretada el 1492 certifica l’al·lèrgia a la diferència i el triomf d’un model de construcció de l’Estat basat en la unificació. La intolerància esdevé quall i davant d’aquesta certesa no és estrany que els exiliats fessin famosa la sentència, en referència al port italià destinació de molts dels emigrants forçosos, “qui va a Liorna, no torna”.

Els que van optar per la conversió no ho tindrien més fàcil. La Inquisició va desfermar una cacera del judaïtzant -com els coneguts xuetes- que va provocar, al seu torn, reaccions exacerbades per evitar sospites. Saber llegir i escriure podia comportar ser acusat de convers i, en canvi, fer dissabte evidenciava el contrari. Pel camí, a més del drama humà, s’acceptava com un mal menor la pèrdua d’una part significativa, per història, cultura i riquesa, de la població. Davant l’evidència, sembla assenyat que qualsevol candidat a convertir-se hagués de ser previngut, prèviament, “de les persecucions i de les amenaces dels qui secularment intenten eliminar el poble jueu”.