A principis dels 80, després que em passés mitja hora discutint-li una coma al professor d’estudis literaris, una noia de classe, trobant-me un cert aire de seminarista, em va treure el malnom de Mossèn Comes. Era un motiu molt encertat perquè, en efecte, la puntuació en general i les comes en particular m’han apassionat des de ben jove.

Moltes persones gestionen malament les seves comes perquè tenen al cap receptes escolars que hauríem de desterrar. Com que els han dit que la coma indica una petita pausa -ho diuen tots els diccionaris-, marquen amb coma totes les pauses. Sembla que s’hagin cregut que el lector només respirarà quan en trobi una.

Però per llegir bé un text, per encertar les pauses i l’entonació, n’hi ha prou tenint clar com s’estructura. Les comes més interessants (també n’hi ha d’opcionals i de convencionals) són les que ens hi ajuden. Com menys n’hi hagi més valor informatiu tindran. Si l’estructura del text és clara i previsible, la coma sobra. En canvi, si és ambigua o molt complexa, pot ser crucial perquè digui el que hem pretès que digués, o perquè l’entenguem a la primera i no després d’un exercici d’hermenèutica.

Un bon exemple d’això és que només hem de posar una coma entre subjecte i predicat (tot i la pausa) quan el subjecte és llarg i complex.

Una coma mal posada -i se sol pecar per excés- crea una distorsió indesitjada i pot destruir la màgia d’un relat. Com a deures de cap de setmana us proposo que trobeu la coma sobrera en la part final del microconte que ens va regalar l’Empar Moliner a la contra del 9 de febrer.

“Ella s’ha posat vermella per la manera, tan desvalguda i plena de confiança, tan provocativa, sense voler, que ell ha fet servir per dir el seu nom. Ara, després d’aquest «Ostres, Sílvia...», ja tot és possible. Tornaran junts al cotxe, es posaran roba seca, però ella ja no es canviarà, polida i asexuada com ha fet al matí, abans de córrer. Ell ha dit: «Ostres, Sílvia...» I ara ella el veu per primer cop. El considera. El troba sexi. El vol”.