ELS ALTRES
Llegim 01/11/2014

Les germanes que recorden

i
Sílvia Soler
2 min

El meu amic té quatre tietes solteres. Ja són grans i viuen totes quatre juntes. Me n’ha parlat sovint i sempre m’ha fet gràcia d’imaginar aquest univers femení, de manera que quan em demana si el vull acompanyar a veure-les, li dic que sí. Viuen en una casa de planta baixa i pis que, segons m’expliquen de seguida, és la casa dels pares, és a dir, la casa on vivien de petites i on han viscut tota la vida. Aquest fet ja m’impressiona. Vuitanta anys -la més gran i tirant enrere de dos en dos- vivint entre les mateixes parets...

La segona curiositat són els noms. Es diuen Adela, Assumpta, Àngela i Antònia. Tots comencen per a, constato. I elles s’afanyen a fer-me saber que els seus pares es deien Agustí i Aurora, i que els va fer gràcia que tots els fills repetissin la inicial. L’únic noi, el pare del meu amic, es diu Andreu.

La casa és com un museu familiar: plena de fotografies penjades a la paret o en petits marcs de plata damunt dels mobles. També hi ha figuretes de porcellana, gerros de vidre, una infinitat de minúscules andròmines recollides al llarg dels anys i que ara omplen tots els racons. Una casa atapeïda, un pèl sufocant. Les tietes repassen les fotos (“Això és el viatge a Venècia”, “L’Àngela no hi és perquè aquell dia va tenir febre”), els objectes (“Això ens ho van regalar a La Caixa”), les rampoines (“Aquesta nina era la preferida de l’Assumpta, l’arrossegava per tot arreu”). Recorden facècies de la infantesa, anècdotes de les excursions que feien de jovenetes, acudits graciosos del pare, frases fetes que deixava anar la mare i que elles repeteixen. “I aquell dia que...”, “Us enrecordeu de...”, “Una vegada vam anar...” Una memòria comuna.

Fa la impressió que se senten més còmodes en el passat. El seu present -el sofà, la tele, poca cosa més- no les motiva gens ni mica. Una rememora un moment graciós i totes riuen i tornen a tenir setze anys. La majoria dels records habiten en aquest mateix espai, la casa familiar on han viscut sempre. A redós del món. No puc decidir si em desperten enveja o compassió.

stats