El cineasta i escriptor Pier Paolo Pasolini va escriure a principis de la dècada dels 70 que “el futbol era un llenguatge amb els seus poetes i novel·listes”. L’article volia explicar la derrota de la selecció italiana contra el Brasil en la final de Mèxic del 1970: els azzurri representaven la prosa vulgar que no havia estat capaç de batre les filigranes brasileres.
La novel·la no sempre fracassa, quan traslladem la temàtica futbolística a la creació literària. Entre els autors que hi han dedicat llibres hi ha Manuel Vázquez Montalbán, Nick Hornby, David Trueba, Ferran Torrent, Camilo José Cela i el tàndem format per Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares.
‘British football’
Els anglesos, reis literaris de l’esport?
A la novel·la ¡Calcio!, del colombià Juan Esteban Constaín (2010), els protagonistes intentaven descobrir si el futbol és una invenció anglesa o italiana. Fent un cop d’ull a la presència d’aquest esport en la novel·la britànica contemporània es pot apuntar que, literàriament, els britànics passen la mà per la cara als tifosis. Fiebre en las gradas, de Nick Hornby, és un dels exemples més recomanats. L’anglès va debutar el 1992 amb una història autobiogràfica en què el seu protagonista explica l’obsessió per l’Arsenal, un equip pel qual ha deixat d’assistir a casaments -perquè aquell dia hi havia partit- o que fins i tot relaciona amb exparelles, associant les ruptures a la pèrdua de jugadors emblemàtics. L’eixelebrament de l’aficionat és molt ben descrit a Trainspotting (1993), d’Irvine Welsh, on els quatre penjats de l’escocès combinen les dosis d’heroïna amb el suport incondicional a l’Hibernian, un club d’Edimburg que sobreviu amb més pena que glòria. Més recentment, David Peace va explicar a The damned United (2006) els 44 dies que Brian Clough va ser entrenador del Leeds el 1974. El llibre està narrat des del punt de vista del malaurat Clough, un personatge esbojarrat, venjatiu i amb tendència a excedir-se amb l’alcohol.
Pilotes de proximitat
De l’humor de Trabal a la corrupció de Ferran Torrent
En les lletres catalanes, un dels escriptors que es va fixar primer en el potencial del futbol com a material narratiu va ser Francesc Trabal, que l’any 1931 va publicar Quo Vadis, Sánchez?, en què un obrer es troba 100.000 pessetes pel carrer i decideix provar fortuna en diversos esports, creient que així aconseguirà una consideració social més alta. Ho intenta amb el tenis, la boxa i el futbol, entre d’altres.
Molts anys després, Manuel Vázquez Montalbán publicaria El delantero centro fue asesinado al atardecer (1988), en què el detectiu Carvalho investiga les amenaces de mort que rep un jugador blaugrana al mateix temps que indaga la vida d’un antic ídol de masses que sobreviu en un club residual. La part més fosca del món futbolístic ha quedat molt ben dibuixada a Espècies protegides (2004), de Ferran Torrent. Decidit a disseccionar la “fauna valenciana”, Torrent mostrava els vincles foscos entre esport i política a partir del fitxatge de Ndiane Bouba. Encara hi ha una última aportació catalana, Tenim un nom (2010), de Vicenç Villatoro. L’escriptor va guanyar el premi Ramon Llull amb una novel·la que recorda la final de la Champions League entre el Barça i l’Arsenal de l’any 2006 a París. Un pare i el seu fill adolescent hi viatgen junts, i la victòria barcelonista els ajuda a reconciliar-se.
A Saber perder (2008), David Trueba va narrar la història d’un futbolista argentí de l’Atlètic de Madrid que comença una història d’amor amb una noia després d’una coneixença accidentada. Mig segle abans, Camilo José Cela publicava Once cuentos de fútbol (1961), un dels exemples més extrems, amb narracions com aquella en què un vell borni i manc de l’Asilo FC torna a la residència i és aclamat pels seus companys decrèpits.
Travessar l’Atlàntic
Literatura per a fanàtics i detractors del futbol
Les lletres llatinoamericanes compten també amb uns quants exemples que un bon lector no hauria de passar per alt. A la dècada dels 20, l’argentí Horacio Quiroga va publicar el relat Suicidio en la cancha, sobre un jugador que va posar fi a la seva vida durant un partit. Mig segle després, el també argentí Osvaldo Soriano començaria a publicar a Página 12 narracions que serien reunides a Cuentos de fútbol (2010). També Eduardo Sacheri -amb Lo raro empezó después (2004)- i Martín Caparrós -amb Boquita (2005)- dedicarien llibres a l’esport de masses per excel·lència.
Per als seus detractors, és indispensable Esse est percipi (1967), de Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, en què plantegen un món sense futbol. L’autor d’ El Aleph havia declarat, en més d’una ocasió, que era “un esport estèticament lleig: onze jugadors contra onze més perseguint una pilota no són especialment atractius”. I el definia com un “assumpte estúpid d’anglesos”.
