CRÍTICA
SIMONA SKRABEC

La vida és un oxímoron

'Ballaven el black bottom' de Joan Rendé. Proa. 254 pàg. / 18,50 €

La vida és un oxímoron / GETTY Zoom

El black bottom és un ball a ritme de jazz. El nom es va originar en un barri de Detroit per un fet prou curiós: el sòl allí era molt ric, terra negra, fèrtil. Hi va créixer una petita ciutat vivaç, una ciutat dins de la ciutat, poblada de nouvinguts. El barri tenia prou empenta perquè, just al costat, la Vall del Paradís s’omplís de locals musicals que van contagiar d’alegria no només els Estats Units, sinó el món sencer.

Més tard, el barri de Black Bottom va ser completament arrasat per la construcció d’autopistes. Es va esfumar així la possibilitat de convertir la misèria quotidiana en un indret on creixen somnis i energies inesgotables. El paral·lelisme d’aquest Detroit d’ara -una ciutat postindustrial que arriba a ser fantasmagòrica- amb la novel·la de Joan Rendé estremeix. És una advertència directa a aquella Barcelona que es nega a saber el seu passat. També aquí ens sotja el perill que sota els nusos d’autopistes fem desaparèixer el sòl més fèrtil. El black bottom no és només un ball sincopat, sinó la metàfora del teixit humà, de tots aquells lligams concrets entre persones que fan funcionar una societat.

La pregunta que planteja Rendé és, doncs, com convertir les contradiccions en llaços perdurables. Com utilitzar el dolor per fabricar maons especialment resistents, i no com arrasar tot el que resulta incòmode. Per això, l’autor acota l’acció del llibre a la lògica espacial. En lloc d’escriure un capítol històric, presenta un testimoniatge sobre el batec d’un espai molt concret. La narració és una mena de crònica del Poblenou o, més ben dit, un estudi moral d’un barri en plena puixança.

L’autor aconsegueix transmetre la barreja impura d’ambicions i de frustracions. La vida de proximitat es fa present així en la seva inconsistència i arbitrarietat. Tot ho tindrien els seus protagonistes, però res no s’aconsegueix realment. Hi ha homes febles i capficats en les feinetes del dia a dia. Els altres, en canvi, ignoren la realitat més dura i viuen encegats pel diner fàcil o bé en un univers d’il·lusions del tot inabastables. Però tots ells són veïns i, a través d’aquestes tensions constants, s’està gestant un espai fèrtil, un teixit humà capaç de crear una bona vida, alegria, somriures i amistat. La música no és només la intuïció d’un món diferent, sinó la bandera d’una obertura, d’un optimisme arrauxat que és l’únic capaç de trencar inèrcies d’una societat obscurantista i abocada a la preservació de valors intocables.