CRÍTICA
IRENE PUJADAS

Les relacions humanes

El camí que porta fins a Natalia Ginzburg Zoom

Natalia Ginzburg torna (molt pòstumament) a ser novetat gràcies a la traducció catalana de Família, que reuneix dos relats llargs escrits l’any 1977. Recomanaria llegir-los per separat, perquè les dues històries (sobretot Família ) tenen molta entitat i mereixerien ocupar tot un llibre. És el problema dels relats llargs, que són massa curts per publicar-se sols però tenen massa cos per publicar-se en conjunt.

Els dos relats presenten croquis sobre les relacions humanes, la memòria, els records i la recerca d’un cert equilibri. Família segueix la relació de Carmine Donati i Ivana Riviera (primer amants, després amics) i tracta sobre qui considerem família. Burgesia parla de la vida i solitud d’Ilaria Boschivo, viuda, i de la seva relació amb la filla, el gendre, el cunyat, les criades i els gats. A propòsit d’aquests últims, Ginzburg escriu: “Això, el fet de sentir-se als ulls d’un gat un vertader valor, l’omplia d’un orgull d’una qualitat estranya, un orgull que en alguns moments li semblava molt miserable i estúpid, i en el qual potser era estúpid aturar-se a pensar”.

Els devots de Ginzburg hi trobaran la suavitat i profunditat característiques de l’escriptora italiana. Mai no deixa de sorprendre: com pot ser que Ginzburg deixi tant de pòsit? Es mira els seus personatges amb sinceritat i misericòrdia i narra com si recités, té molt sentit del ritme -a Ginzburg li encantava cantar-. D’una banda, la trama va calant perquè la presenta amb moviments petits: ens guia del cap d’un personatge al cap de l’altre, i a una història que algú recorda, i a una queixa, i després altre cop a la realitat. De l’altra, les seves frases senzilles i pausades anivellen els esdeveniments tràgics i els lleugers. Aquesta naturalitat davant de les fatalitats (la mort d’un fill, el final d’un amor) fa que tot plegat sigui més colpidor: no hi ha clímax ni heroisme.

Una mirada honesta

La senzillesa ho és només en aparença: el pòsit que deixa Ginzburg funciona per acumulació, repetició, redundàncies i anàfores, i la traductora Elena Rodríguez -que ha fet una gran feina-. Quan s’introdueixen el Carmine i la Ivana, llegim: “Ells eren amics, es coneixien des de feia molts anys. Feia temps, en la seva joventut, havien estat amants i havien viscut junts. Ara, en canvi, només eren amics”. Són tres frases molt senzilles, però Ginzburg fa repeticions que podria estalviar-se (la construcció “havien estat”, “havien viscut”; la repetició sobre el fet que ara són amics; la redundància de “feia temps” i “en la seva joventut”) i se serveix de l’el·lipsi i la locució “en canvi” per deixar un pòsit de misteri. La intriga del seu matrimoni, la seva separació i la seva amistat es destapen al llarg del relat, però el ritme de Ginzburg ja ens ha enganxat.

A Les relacions humanes, un text de Les petites virtut s, Natalia Ginzburg parla d’un moment de la vida en què ha trobat la manera de relacionar-se amb els altres: “Nosaltres, en tota la nostra vida, només hem sabut ser amos o serfs; però en aquell moment secret, en aquell moment ple d’equilibri, vam saber que no hi havia un vertader senyoriu ni una vertadera servitud sobre la terra”. Just llavors és capaç de mirar el proïsme d’una manera justa i lliure, sense temor ni menyspreu, sense establir-hi una relació de poder. Aquest equilibri és efímer, i després Ginzburg serà més amable o més roïna. Però l’amabilitat extrema que intenta sentir pels compatriotes humans també la sent pels seus personatges: els observa amb una mirada honesta, crua i tendra, sense gota de judici. És una gran escriptora.