CRÍTICA
LLUÍS ANTON BAULENAS

Una novel·la arriscada i hipnòtica

'Embassament 13' de Jon Mcgregor. Angle/Libros del Asteroide. Trad. Ferran Ràfols Gesa. 344 pàg. / 20,95 €

Una novel·la arriscada i hipnòtica / GETTY Zoom

¿Han sentit parlar mai del que és una novel·la riu? Doncs aquí en tenen una, i de les bones. Tot va en sintonia. El pas del temps, amb el que comporta: la vida, que flueix i que, en el fons, no saps on et porta. I nosaltres no som res més que un altre engranatge del cicle vital. Fins aquí podríem aplicar-ho a moltes novel·les, però aquesta és especial. És com enfocar amb una càmera fotogràfica i anar tancant el pla fins a deixar-lo fix en un punt en què, com si contemplessis un formiguer, tens prou distància per generalitzar i, alhora, ets prou a prop per individualitzar. Amb l’excusa argumental inicial de la desaparició d’una adolescent en un poblet anglès, Jon McGregor acosta la seva lent (o el seu microscopi) a aquesta comunitat humana i al que l’envolta. D’una manera constant, per remarcar el fluid de la vida, McGregor -nascut a les Bermudes el 1976- et va explicant sense solució de continuïtat la vida dels habitants del lloc -dedicant-los una línia o una línia i mitja, de vegades una mica més-, un per un, al llarg de 17 anys. Sense punts i a part. I, com que la seva vida no es pot entendre sense considerar-la en sentit ampli, està lligada als animals, a les flors, al temps atmosfèric i al pas de les estacions.

L’autor d’aquest llibre et ve a dir: “He fixat el meu objectiu en el col·lectiu d’humans i he dedicat poc espai a la vida dels teixons, però podria haver fet el contrari”. Gran lliçó d’humilitat introduïda amb bones dosis de literatura. És impossible seguir la immensa quantitat de noms que hi surten, però aquesta és la gràcia. McGregor et demana que et deixis endur, que no perdis temps intentant recordar qui és aquest o qui era aquella. Deixa’t anar amb ells, amb el seu esdevenir diari, quotidià, en què de mica en mica aquell fet extraordinari inicial (una adolescent que desapareix sense deixar rastre) queda més i més relegat a la memòria. Fins que es dilueix del tot en el gran riu de la vida.

Un llibre per a lectors veterans

És una novel·la, sens dubte, per a lectors veterans que vulguin descobrir noves sensacions i que tinguin paciència. Perquè Jon McGregor no fa concessions: de seguida t’adones que el més probable és que no hi hagi cap gir argumental per sorpresa, que no trobin la noia ni torni mai i que, vulguis o no -com a lector, això sí-, et converteixes en un espieta privilegiat. Podríem dir que Jon McGregor ha plantejat un nou tipus de novel·la, la novel·la documental. Però, atenció, és molt diferent fer un documental sobre la vida dels teixons que sobre la vida de les persones. I McGregor, a part d’aconseguir el que sembla impossible (que continuïs fins al final) et ve a dir: “D’acord, aquí ets tu qui mira. Però, atenció, no ets gaire o gens diferent dels que estàs mirant”. I que la vida és això, o sigui, poc. I humil. I que no hi ha res de nou sota la capa del sol. I, insistim, això no t’ho comunica gràcies a grans arguments, grans moments poètics, etcètera. T’ho presenta com un fluid en què ni tan sols s’entreté a donar-te gaire material perquè empatitzis amb els personatges. No ho vol. Repetim, no t’ho posa fàcil: el cicle de la vida és així, amb els teixons, les boirines i els humans.

Embassament 13 és una novel·la realment arriscada, però alhora fascinant, gairebé hipnòtica. Per què? Perquè combina el distanciament de l’entomòleg amb l’amor i la passió per les persones. Val a dir que la novel·la s’acaba quan l’autor vol sense cap raó. Hauria pogut posar el punt i final abans o hauria pogut fer-la durar el doble. Amb propostes com aquesta, qui és capaç de continuar parlant de la mort de la novel·la?