CRÍTICA
JORDI LLAVINA

L’home que es va voler perdre

'Monte a través' de Peter Stamm. Acantilado. Trad. José Aníbal Campos 164 pàg. / 18 €

L’home que es va voler perdre / MANOLO GARCÍA Zoom

La història de Monte a través comença quan un matrimoni suís a la quarantena, amb dos fills, torna a casa després d’unes vacances estiuenques de quinze dies en un poble costaner, prop de Barcelona. És un diumenge al vespre, i l’endemà la família ha de reprendre la rutina escolar i laboral. Els dos nens, Ella i Konrad, ja són a les seves habitacions. Els seus pares, Astrid i Thomas, acaben de repassar el suplement del diari i escuren una copa de vi negre al jardí. El fill petit reclama l’atenció de la parella, la dona entra a veure què passa. Llavors l’home surt de casa, comença a caminar. I desapareix. Com qui va a buscar tabac, i no torna.

Stamm excel·leix sempre a presentar una tensió somorta al si de les seves parelles: alguna cosa que revela l’extrema fragilitat del pacte. Els passava a l’Alex i la Sonja, els protagonistes de Siete años (2009). Sovint els seus personatges sembla que estiguin disposats a esmenar el guió que el destí els té assignat. Tal día como hoy (2007) explicava l’experiència d’un noi que, per mor d’una malaltia greu, tornava al seu poble natal i intentava recuperar la relació amb una dona que havia estimat molts anys enrere (el pretext és calcat del d’ El mar, el mar, d’Iris Murdoch, però el desenvolupament no té res a veure). Són individus que no estan disposats a acotar el cap, i que s’estimen més vessar-la que no deixar-se endur per una inèrcia anorreadora. Ajornen les seves crisis fent un ús radical de la voluntat, aferrant-se agònicament a la llibertat de decidir. Conscients que sempre estem irremissiblement sols. Marcs narratius estrets -un pis, una cova profunda, una caseta de bany- per a una intimitat en què no hi ha ningú més sinó el protagonista del relat (vegeu els contes de Los voladores, 2008). En Noche es el día hi havia un element inesperat, traumàtic: un accident de cotxe que desfeia la cara d’una famosa periodista. Per causa de l’accident, canviava de cop la vida de la Gillian: indagava en la pròpia identitat. Per causa d’un incident no previst, canviaran de sobte les vides de l’Astrid i el Thomas.

La prosa de Stamm és subtil, feridora. L’Astrid sempre ha representat el seny. Al començament de la seva relació, el Thomas estava molt més enamorat que ella. Però és ell qui se n’anirà sense explicacions: “ No todo lo que uno hacía tenía un motivo ”. Al principi de la fugida, ella “ llevaba un estigma, aunque nadie lo supiera ”. Mira de trobar el seu home (no han discutit, no estaven pas malament). L’hi ajuda un policia, el Patrick. Però sense gaire convicció. És com si l’Astrid sabés que, tard o d’hora, ell tornarà. Un dia li diuen que l’han trobat. I que és mort. Però no es donen detalls del cadàver, i el lector continua llegint, adelerat, pressentint que potser no és mort del tot.

El lector ha d’exercir, en algun cas, la suspensió de la credibilitat: ¿com pot ser que costi tant trobar un home que, d’antuvi, no ha anat tan lluny? Aquesta desaparició física, però, no acaba de ser una desaparició total. És com si, al capdavall, la dona acceptés el fet (i el fat!); com si s’hi resignés. El Thomas “ ya no pertenecía a la comunidad de los hombres ”. Tots dos han passat de la quotidianitat anodina a l’esglai, i l’estil obsessiu de Stamm descriu molt bé aquest trànsit. El pròfug travessa polígons industrials, pobles espectrals... però també bellíssims paisatges alpins: tant esfereeixen els uns com els altres -l’horror i la bellesa-. El punt de vista centrat en la dona alterna amb el que està centrat en l’home. Hi ha un moment en què estan a punt de trobar-se. Quan el llegidor espera que potser passarà alguna cosa significativa, el relat fa un gir insospitat. Quant de talent narratiu! I quin mal que fa, llegir una història com aquesta, sobretot quan un sent que la vida s’escurça i que les oportunitats són cada cop més limitades!