Zanoni és un estrany personatge del Nàpols de l’últim terç del segle XVIII: d’aspecte encara jove, parençós, seductor i prudent, parla moltes llengües amb la pulcritud d’un nadiu. “És molt més gran l’ànima d’un home que les vicissituds de la terra sencera!”: i més si es tracta de l’ànima del protagonista d’aquesta novel·la, un individu que viu des de fa molts segles, perquè és un dels dos mestres de la Rosa-Creu que hi ha a la Terra. Ell i Mejnour, no n’hi ha cap altre. Miraran d’iniciar algú més, però és realment molt dur seguir els ensenyaments -les ordalies- per esdevenir un autèntic rosacreu. Si Zanoni encarna la via de l’art, Mejnour s’encarrega més aviat de la via de la ciència. Per a ells dos les dues fórmules pures de la nostra sensibilitat -espai i temps- no regeixen: les han transcendit. Però hi ha un fet amb el qual Zanoni no podia comptar: que l’amor humà s’interposés en el seu camí.

Zanoni és una història delirant, composta de set llibres i presentada segons la tècnica del manuscrit trobat, admirablement traduïda al català per Joaquim Mallafrè -traductor de l’ Ulisses joyceà i del Tristram Shandy de Sterne, entre altres-. Delirant perquè tot, en ella, resulta una mica excessiu: hi ha prolixes dissertacions filosòfiques, reflexions sobre la història, suggeridors paràgrafs sobre l’art... L’acció transcorre, sobretot, a Nàpols, però també a la França de la Revolució i el Terror: “Era l’època en què un febril esperit de canvi s’obria camí cap a aquella horrible caricatura de les aspiracions humanes: la Revolució de França”. Tot això amenaça d’embardissar, una vegada i una altra, el relat principal, que se centra en la impossible història d’amor entre Zanoni i Viola Pisani, actriu i cantant, la “filla de la música” (i, més concretament, d’un modest músic napolità). Els dos enamorats, després de molts estira-i-arronses, s’uneixen i tindran un fill; i ella, Viola, finalment haurà d’optar entre seguir el seu home -aquest tipus que té menys d’home que no pas d’esperit al servei d’una religió secreta- o defensar el seu plançó.

Realitat i contingència

Hi ha altres personatges, com el gentleman anglès Glyndon i el pintor francès Nicot, tots dos pretendents de Viola, repudiats per ella. El primer tastarà la mel de la iniciació, però ben aviat en sentirà tot el fel a l’ànima: és un condemnat. El segon és un personatge que sembla compartir la mateixa arrel intrigant de Robespierre. La concepció antilògica domina la història: la immortalitat del protagonista enfront de la mortalitat dels altres; la realitat de l’esperit enfront de la contingència de la vida humana. Ara bé, el que ha fet miques la realitat zanoniana és l’amor, els sentiments humans per una dona: “M’apar que, després de segles de vida real, veig que els fets em precipiten enmig del més turbulent remolí de la realitat. On els estels m’obrien les portes, ara es dreça un cadafal; en suren espessos vapors de sang com d’un escorxador”.

La crisi que patirà Zanoni resulta trasbalsadora, i de conseqüències imprevisibles: “El coneixement i el poder no fan la felicitat”, s’exclama, enfigat, en caure del cavall. La pregunta, però, és si “hi pot haver mai una autèntica comunió de pensament i d’esperit si no és entre iguals”. Ah, la força pertorbadora de l’amor!: “El cor! Sí, fa cinc mil anys que m’he submergit en els misteris de la creació, però encara no he descobert totes les meravelles del cor del pagerol més simple”. Passen moltes coses, en aquesta novel·la. Hi treu el cap un príncep que rapta Viola, i que farà una mala fi. Hi ha enverinaments i vapors de sang que entelen miralls. Hi ha la cruenta Revolució i tot de caps que passaran per la guillotina (com el del poeta André Chénier, entre molts altres). Tot sembla respondre a aquesta embriaguesa narrativa. Però quan Bulwer-Lytton aprofundeix la dramàtica qüestió principal resulta ben convincent, i llavors les seves pàgines -augustes- poden recordar-nos tant Sòfocles com Shakespeare: “En el fons de l’ànima se sent la música de l’aigua fins que els passos desencaminats i perduts s’allunyen de la font i l’home errant mor al desert implacable”.