CRÍTICA
ANNA BALLBONA

Tota la força del futur per torpedinar el present

'Consciència' de Teresa Colom. Empúries. 208 pàg. / 17 €

Tota la força del futur 
 Per torpedinar el present / GETTY Zoom

A Consciència Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) referma la particularitat de la seva veu narrativa. Poeta de trajectòria, exdirectora del festival Barcelona Poesia, el 2015 ja va sorprendre amb un recull de contes de personatges dislocats, entre la fantasia i l’abisme, La senyoreta Keaton i altres contes (Empúries). Ara presenta la seva primera novel·la, una ciència-ficció que ens mostra que el desastre fabulat ja és aquí. La distopia és, en realitat, el nostre present i en alguns moments el seu llibre recorda l’efecte impactant que va aconseguir Samanta Schweblin a la memorable Kentukis (Literatura Random House, 2018). De fet, aquesta és una de les grans virtuts de la novel·la de l’autora andorrana: ensenyar les nafres del sistema, les seves trampes, a partir del retrat de com funciona la societat a finals del segle XXI.

L’inici és fulgurant perquè va al moll de l’os d’una de les coses més aterradores per a l’ésser humà: fa vint anys que una noia es troba dins un sistema que permet que la consciència sobrevisqui al cos mort; un sistema que guarda les ments després de mortes. Durant moltes pàgines l’autora aconsegueix submergir el lector dins aquest esclat de sorpresa existencial, fantàstica i tecnocràtica. I ho fa abastant un munt de dubtes ètics i tècnics que poden aparèixer davant d’un invent com aquest, posant-hi alguns encenalls d’humor (com ara el nom d’una droga que es vaporitza pel nas, like ). Teresa Colom té l’ambició d’abordar literàriament una fita que ara ens sembla inabastable -l’ànima deslligada del cos- per assenyalar els paranys ferotges del nostre sistema, en què tot, també la mort, pot ser espremut per al guany econòmic.

La protagonista és una dona que, davant la diagnosi d’un càncer, als 43 anys, es planteja provar el sector del “neurotraspàs” (la transmissió d’un cervell a un cos informàtic) per aconseguir que alguna cosa en quedi d’aquella vida o d’aquell saber. És el que a la novel·la s’anomena “una vida de continuació” (amb tot això, el lector està posant uns ulls com taronges durant molts passatges). En el procés, hi ha un ressò molt interessant del vertigen que significa un avenç així. També de l’estafa, la foscor i els interessos que comporten els avenços que s’anuncien com la gran solució de vida. De mica en mica es van descabdellant les dificultats de la protagonista per sobreviure dins el sistema que ha adquirit -com qui compra una hipoteca o una assegurança-, que es coronen amb una tensió familiar i filial inesperada. De quan encara es trobava en vida es donen detalls reveladors de l’ostracisme del món. La capacitat imaginativa -i alhora verista de Colom-és sorprenent. A vegades, però, pot fer la impressió que hi ha massa esforç dedicat a sustentar el funcionament de la ciència-ficció -que certament, corprèn- i que en algun moment la narració agafa un caire més fred, distanciat i asèptic.

Sigui com sigui, els oligopolis, els escuts anti-canvi climàtic, els intents -que deriven en intrigues interessants- d’obrir una esquerda dins el sistema, els buits de seguretat, el contraban de ments, els búnquers en zones abandonades, les ambientacions virtuals que miren de fer feliç a tothom enmig de la tenebra, les paradoxes revolucionàries o els incidents que priven de qualsevol intimitat plausible, rutllen perfectament. Colom sap crear tot un imaginari i una semàntica per dibuixar un terrible món del futur però també per evidenciar un present carregat de dubtes. La intriga de la novel·la, a estones un xic embarbussada però en tot cas sostinguda, es resol amb un deixar fluir que ens planteja encara més interrogants.