La segona part de Tots els contes de Víctor Català conté els volums de La Mare Balena (1920) i Contrallums (1930). Caterina Albert -m’agrada anomenar-la amb el seu nom propi com un homenatge a la seva rebel·lia- en aquest volum pinta el fresc d’una societat corrompuda que no coneix ni reconeix la llibertat. No es fa mai cap il·lusió d’un canvi possible. Per això, cada ratlla dels seus escrits és una denúncia.

La violència és el principi imperant d’aquesta societat. Una societat que no ha construït cap capacitat de diàleg, que no té cap consol per als ferits ni preserva cap esperança per als foragitats. Estem davant d’una mestra en l’escriptura al·legòrica. Escenes vives i quotidianes tenen la capacitat d’evocar patrons de comportaments atàvics i de mostrar com funcionen els principis d’exclusió i de dominació. A Centaures, ens trobem amb dos mossos d’una masia, brutalment obcecats en una lluita silenciosa per dominar, per imposar-se. Els guia l’obscura força de l’enveja, l’energia fosca que neix del rebuig. L’autora no provoca un xoc directe entre els dos contrincants, sinó que transfereix la tensió a la manera com els dos utilitzen els seus cavalls. La bondat i l’alegria moren -literalment!- sota els unglots d’un cavall ensalvatgit. La ment humana, calculadora i freda, pot ensinistrar els mecanismes cecs per acabar amb qualsevol adversari.

És la lluita pel poder, la que tenyeix tots aquests contes. Víctor Català mostra tota la potència de la ideologia de la repressió. La maldat s’imposa en una societat que desconeix la llibertat i es basa en la mofa envers els desposseïts i en l’explotació desenfrenada, sense cap regla ni consideració. Els febles -sobretot les dones- existeixen a mercè de la voluntat de l’amo, sempre. L’única garantia d’imposar-se i de guanyar algun recer mínimament segur és amb la violència, si cal, extrema.

La maldat s’escampa

L’autora documenta i analitza. No proposa cap solució. Els seus personatges estan atrapats en unes relacions eternes, inamovibles, definitives. El món és així -i prou-. Aquest és el seu realisme inapel·lable, estremidor i angoixant. El seu és un crit conscient que probablement no canviï res un cop feta la denúncia. Fotografia la desolació d’unes relacions malmeses per sempre. Parla de la maldat que s’escampa com una malaltia, però sense cap pretensió de millora. No és una moralista. A propòsit, la seva mirada es queda ancorada dins el seu petit món de relacions establertes i perpètues. Però precisament negant la capacitat d’evolució a la societat en què viu mostra els defectes d’una manera tan implacable.

El propietari de la fàbrica (a Novel·leta ) compra els vots que necessita el polític de torn com si hagués de recollir el delme feudal. I el “simpàtic” mariner de L’altra vida mata la dona tot dormint com en aquell cèlebre conte de Heinrich von Kleist sobre la marquesa que al·legava haver-se quedat embarassada durant un desmai. Català és capaç de convertir-nos en còmplices d’un assassinat masclista i de convèncer-nos que els homes, quan escanyen la seva companya, no saben el que fan...

Víctor Català és rebel i és àcida com pocs autors. El seu amable anarquisme lingüístic -celebro la decisió de les editores de respectar escrupolosament la seva veu indòmita- també contribueix a la reflexió quina mena de societat hem construït entre tots. L’autora es veu a si mateixa només com un altre figurí en aquest quadre desolador. La seva insubmissió no pretén donar-nos cap via d’escapament fàcil i neta. Afirma l’eterna submissió d’uns a la voluntat dels altres: els papers de tothom hi són repartits per endavant, al moment de néixer. És un món lleig, amb només alguna espurna de bondat que no pot, tota sola, enderrocar res.

La denúncia d’aquesta autora és el primer esglaó en el camí que encara ens espera i que hem de fer junts. Hem de trobar la manera d’enderrocar el feudalisme moral en el qual encara vivim.