CRÍTICA
XÈNIA DYAKONOVA

Aleksandr Kuprín, mestre de Dovlàtov

'El braçalet de granats' d'Aleksandr Kuprín. Viena. Traducció de Laia Perales Galán. 124 pàg. / 14 €

La revenja  de les dones / GETTY IMAGES Zoom

Deia Serguei Dovlàtov en una carta: “M’agrada la literatura que es remunta a les històries que s’explicaven a la vora del foc neandertal. A aquells que les inventaven se’ls eximia de treballar i de fer la guerra. M’agrada Kuprín. Tolstoi és millor, és clar, però Kuprín és més singular”. A banda d’això, Dovlàtov solia dir que aspirava a ser un escriptor de la talla de Kuprín. Voler ser un Tolstoi, un Dostoievski o un Txékhov li devia semblar grotesc, i el que més admirava de Kuprín era la seva poderosa capacitat narrativa. Actualment, als ulls de la crítica i dels lectors, Kuprín és el germà petit dels grans clàssics de la literatura russa, però no se’l tracta amb condescendència, sinó amb l’afecte que correspon a un benjamí. El fet que gairebé cada any a Rússia surtin pel·lícules o sèries basades en els llibres de Kuprín n’és una prova.

Igual que Dovlàtov, Aleksandr Kuprín (1870-1938) comença escrivint poesia, exerceix, entre molts altres oficis, de periodista i reporter, i finalment es dedica a escriure contes i novel·les. El 1909 s’inicia la publicació periòdica de la novel·la El femer, una representació crua i detallada de la vida de les prostitutes i dels homes que se n’aprofiten. Kuprín rep un munt de cartes, la majoria anònimes, en què els lectors l’acusen de cultivar la pornografia, de corrompre la joventut i de difamar la naturalesa masculina. Kuprín s’indigna, convençut que aquests paladins de la moral, mentrestant, “s’entreguen a tots els pecats de Sodoma i Gomorra”. El que més el fereix, però, és el judici del seu idolatrat Tolstoi, que titlla l’obra de “bruta, grollera i prescindible”. Per restablir la seva reputació o per demostrar-se a si mateix que pot adoptar una perspectiva diferent, Kuprín escriu El braçalet de granats, un conte llarg de to líric que presenta dos personatges masculins capaços dels sentiments més nobles: el jove Jeltkov, que s’enamora desesperadament de la princesa Vera però sap mantenir-se’n a distància, i el príncep Vassili, el marit de la Vera, que s’apiada de Jeltkov. Quan el relat es va publicar, el 1911, Antonín Ladinski, autor popular de novel·les històriques, va dir a Kuprín que la seva nova obra tenia un argument inversemblant. “I què és versemblant? Només el menjar i el beure i tot allò que no té poesia”, va replicar l’autor. Alguns testimonis asseguren que Kuprín no podia tolerar l’ofensa i va desafiar Ladinski a un duel. Sigui com sigui, és un fet que Kuprín es considerava un escriptor realista i creia que, com a tal, havia de ser fidel a la veritat més enllà de les aparences trivials. A més, afirmava que El braçalet de granats estava basat en una història viscuda, i només el desenllaç era una concessió a la fantasia.

En aquesta narració desigual hi ha passatges en què la veritat i la poesia es troben amb més naturalitat que mai. Per exemple, la conversa imprevisible entre la Vera i l’Anna, la seva germana. Hi ha un moment en què l’Anna diu: “A Crimea, a Miskhor, l’estiu passat vaig fer un descobriment extraordinari. Saps quina olor fa l’aigua del mar en temps de marejada? Imagina-t’ho: de marduixí”. Kuprín li ha fet heretar el seu olfacte esmoladíssim, que dona una gran sensualitat a la seva prosa. Una acàcia fa olor de caramel; una noia, de síndria i de llet acabada de munyir; el rebedor d’un club on està a punt de celebrar-se un ball, de fred, de pólvores i de guants de pell de cabra. Tot això, i un cavall que es diu Oneguin, són coses que passen als relats de Kuprín: tant de bo algú en faci una bona antologia.