BarcelonaQuan, amb 21 anys, Xavier Bosch (Barcelona, 1967) va visitar la ciutat de Nova York per primera vegada, la impressió va ser tan forta que tres dècades després ha necessitat tornar-hi per escriure-la, però des del punt de vista d'una jove aspirant a publicista, Edda Leveroni. La noia protagonitza Diagonal Manhattan, retorn a Columna de l'escriptor i periodista després d'un breu parèntesi a Univers. Si a 32 de març (2023) es fixava en "els perills de la propaganda política" i anteriorment s'havia capbussat en les llums i ombres del periodisme, aquí "tanca el retaule sobre la comunicació" centrant-se en la seva "branca més lluminosa, la publicitat". I ho fa a partir de la història d'una jove que s'obre camí als Estats Units –i que hi aprèn a estimar– mentre el seu pare prova de resoldre diverses crisis que té a l'agència publicitària que va fundar a Barcelona.

No deu ser casual que aquesta novel·la transcorri el 1989, l'any en què tenia 21 anys i va viatjar a Nova York per primera vegada, igual que l'Edda Leveroni.

— Encara recordo els colors, les olors i els sons d'aquella ciutat que em va fascinar tan bon punt hi vaig arribar. El 1989 va ser un any important perquè van caure murs com el de Berlín.

Queien murs, però encara costava sortir de l'armari.

— En aquells moments, l'homosexualitat continuava estant a la llista de malalties mentals de l'Organització Mundial de la Salut. Es vivia encara de manera molt amagada.

A la novel·la, l'Edda i la Bianca B. Miller, la cap de BBM Advertising, viuen una història d'amor.

— Tothom hauria de poder estimar qui volgués. Aquesta és la meva consigna. Cadascú que s'ho munti com vulgui i com pugui.

Als Estats Units s'estan fent passos enrere en aquest sentit, des que Trump torna a ser president.

— És absolutament absurd. En nom de què està passant, tot això? De la religió? De la butxaca? De la ciència? ¿O és, sobretot, un pensament retrògrad, misogin i amb fòbia al col·lectiu LGTBI?

A primer cop d'ull pot semblar sorprenent que dediqui una novel·la a la publicitat, però com a antic estudiant de ciències de la informació va fer-ne moltes assignatures.

— Els tres primers anys de carrera no hi havia distincions entre periodisme i publicitat. Era després que t'especialitzaves. Del món de la publicitat m'interessa que sempre porta bones notícies. Els anys vuitanta, a més, van ser la dècada daurada de l'ofici a Barcelona.

En Brauli Leveroni, publicista d'èxit de 57 anys, diu que l'únic que queda fora de la publicitat és la mort.

— La publicitat amaga la part trista de la vida. Per això és la branca més lluminosa de la comunicació. Quan és bona, és com el lema de Churchill que l'empresa fa servir: "Converteix les paraules en bales".

També hi ha elements foscos del negoci que apareixen a la novel·la.

— Hi ha una competència descarnada entre agències per quedar-se els clients, i també el submon dels cocodrils dels mitjans, que s'empipen si poses un anunci a la competència i et poden amenaçar. Després hi ha les comissions que alguns clients pretenen quedar-se...

Diagonal Manhattan comença amb un creatiu molt emprenyat perquè una empresa que fabrica bolquers ha tombat la seva campanya.

— Aquesta anècdota em permet plantejar un debat ètic: ¿la publicitat pot canviar els hàbits de la gent? A la campanya s'hi veu un home canviant els bolquers d'un bebè. L'eslògan que proposa el creatiu és: "Ho pot fer qualsevol". L'empresa que fabrica els bolquers és italiana i rebutja el projecte. És una campanya massa avançada per a l'època. El client té els diners, però no sempre té la raó.

En un discurs que fa després de rebre un premi, en Brauli diu que així com els escriptors "volen la immortalitat a qualsevol preu", els publicistes són més modestos, perquè només pretenen "vendre". Hi està d'acord, en aquesta recerca de la immortalitat?

— Borges deia que quan els escriptors ens morim ens convertim en llibres: és una forma bonica de supervivència. Sigui un any o durant dècades, els nostres llibres ens sobreviuran. Ens donen una vida extra.

En Brauli és descrit per la seva parella del moment, la Sònia, com un home amb la síndrome de Tarzan: "Només sap anar de liana en liana".

— El 1989 un home de negocis era emocionalment molt pitjor que ara. En Brauli va canviant de dona a mesura que en coneix de noves, i a vegades pot ser infidel, cosa que ha passat a la burgesia catalana des de la industrialització. Per a en Brauli, les triangulacions amoroses són una manera de fer habitual. La seva actitud contrasta amb la de la filla, l'Edda. La noia es pregunta a partir de quin moment la vida ens pertany. Primer passem uns anys a l'escola i a l'institut, obeint les normes. En paral·lel també volem satisfer els pares. I aquesta influència d'ells en alguns casos s'allarga molt.

Els publicistes homes han tapat la importància de les dones que s'hi han dedicat?

— Diagonal Manhattan és una reivindicació de les publicistes en un món molt masculí, bastant masclista, que cosifica les dones als anuncis i que les subordina a dins de les empreses. Encara ara hi ha un sostre de vidre que cal trencar: el 58% de persones que acaben màrqueting i publicitat són dones, però només el 14% acaben accedint a càrrecs directius.

Nova York ajuda l'Edda a decidir qui vol ser.

— Nova York és el seu pont cap a la llibertat.

El seu pont cap a la llibertat va ser quan vas guanyar el premi Sant Jordi el 2009 amb Se sabrà tot?

— Va ser un moment molt important. Des de llavors he pogut dedicar-me sobretot a escriure novel·les. Quan m'ho he passat bé de debò ha estat en aquesta última etapa, en què he escrit històries en les quals les emocions són molt importants. Per escriure Diagonal Manhattan he deixat el mòbil a l'habitació del costat. Estem massa pendents dels whatsapps, les xarxes socials i les notícies d'última hora. Els telèfons intel·ligents ens han fet globalment addictes i ens estan desviant de portar vides tranquil·les, pacients i recomanables.

Quan va publicar Se sabrà tot tenies 42 anys, l'edat de la Bianca B. Miller. Tot i ser una dona poderosa, reconeix que encara viu marcada per l'influx del seu pare.

— En moltes de les meves novel·les hi ha una mare absent i un pare doblement present. Dec alliberar algun fantasma... L'absència de la mare a les novel·les deu tenir a veure amb el fet que la meva va morir molt jove, quan tenia només 46 anys.

I l'influx del pare?

— El pare va tenir una gran influència en mi. Va morir el 2008, quan tenia 71 anys. Encara tinc present el moment en què vam escampar les seves cendres a Guixers, el poble del Solsonès d'on venia. Fins a la mort del meu pare no vaig començar a viure com jo realment volia.