BarcelonaFavorita a Goodreads i el millor bestseller seleccionat per The New York Times, el debut de Veronica Roth (Nova York, 1988) amb la trilogia Divergent va superar tota expectativa. Ara la seva última novel·la, Poster girl, es tradueix al català (Fanbooks) i al castellà (Planeta).

Què n'esperes, de Poster girl?

— No crec que torni a passar una història com aquella. Poster girl és com una resposta a Divergent perquè explica el que passa després d'una revolució, la caiguda d'un règim, una mena de postguerra.

Fa una mica de por la realitat distòpica que narres. ¿Et sents còmoda amb l'etiqueta de literatura juvenil?

— Em sembla que hi ha molt de marge per escriure literatura juvenil. Pots escriure temes molt seriosos per als joves també, però sí que penso que vaig canviant amb el pas del temps perquè tinc més preguntes: què significa madurar? Com et reconcilies amb coses que et van passar potser quan eres més jove? Com vas canviant amb el pas del temps?

Aquesta és la història d'una societat que està empresonada a l'Obertura com a càstig per haver format part d'una mena de règim dictatorial. ¿Volies explorar què podem fer amb el feixisme?

— M'interessava molt la idea de viure sota una dictadura, la manera com et manipulen els pensaments i la dificultat per desfer-se d'aquests lligams. El feixisme és com estar en una secta. La Sonya [la protagonista] comença amb un caràcter claustrofòbic perquè no és capaç de pensar amb claredat, però després ha d'anar dilucidant què és què, què li havien dit però què és en realitat i què descobreix ella per si mateixa. Ha de descobrir la veritat del lloc on ha viscut i intentar tenir un coneixement més matisat del món que l'envolta.

¿La gent feixista no s'adona que té un pensament feixista?

— Algunes persones sí, però també participem dels governs opressors. És a dir, fins a cert punt els permetem. Ho veig als Estats Units, on la gent que té por i vol seguretat dona les seves dades. No és una cosa que t'imposin de cop i volta, es va ficant en la teva vida fins que ja t'hi trobes i ja hi ets dins. Hem de ser molt conscients de les tries que fem i del que acceptem.

A Catalunya hi ha preocupació per l’auge de l’extrema dreta. ¿T’has inspirat en alguna dictadura en concret o en algun pres polític en particular?

— Vaig crear aquest sistema que s'assembla a les xarxes socials i que no és una rèplica de cap dictadura que hagi existit. Però el meu marit i jo anem sovint a Romania perquè hi tenim família. Parlem amb molta gent que va viure en temps de Ceaușescu que, de sobte, van fer pública la informació sobre què i qui va fer què, i s'havien de reconciliar amb el veí. A Poster girl, la tria és no reconciliar-se: les persones que s'havien beneficiat dels favors del govern les apartem i així ja no hi hem de lidiar.

A l'Obertura la gent viu en edificis separats en funció de la seva forma de vida. Hi ha el caòtic, hi ha el del dol, hi ha l'aspiracional, on tot és meravellós. ¿Al món real ens passa una mica que estem com separades segons la nostra realitat?

— Els edificis de l'Obertura són diferents maneres d'evitar reconèixer el que vas fer. Hi ha la negació, hi ha la rendició, hi ha el dol. El que volia dir era com és de difícil mirar-te una cosa que vas fer en el passat i en què et vas equivocar. És molt difícil mirar-te a tu mateixa amb aquesta claredat.

Porten un implant, la Clarividència, un xip que s'utilitzava per obtenir informació i que es converteix en un element de control. Això ja passa.

— Exactament! Tens tota la raó. Aquest matí, justament, m'he llevat i el primer article que m'ha sortit al telèfon és que a França han legalitzat que la policia pugui accedir remotament a la càmera del teu telèfon. Segurament passarà també als Estats Units. La gent no està prou preocupada pel telèfon mòbil. Pensem que si no fem res mal fet no ens hem de preocupar, però els governs canvien i el que està bé i el que està malament canvia. Tampoc és que l'hàgim de llançar per la finestra o al mar, el mòbil, però estaria bé saber què se'n fa, de les nostres dades. No dic que s'hagi de tenir por, però sí que prenguem una acció col·lectiva sobre com fan servir les nostres dades.

Parles de la redempció, de la culpa i del perdó. ¿Hi ha coses que són imperdonables?

— No sé ben bé què en penso, però espero que el llibre obri la porta a diferents interpretacions perquè perdonem molt i perdonem força la Sonya. És clar, el perdó te'l donen o no te'l donen, te'l concedeixen o no, tu no pots fer-hi res. No tinc ni resposta per a les preguntes profundes que jo mateixa plantejo. [Riu]

Parles de llibertat. ¿És un dret que tothom ha de tenir encara que tingui un passat tèrbol?

— El que em pregunto és si pots ser lliure quan t'estan observant les 24 hores del dia. Però, és clar, això no seria la llibertat ara, perquè, mira, amb aquesta cosa que carretegem tots amunt i avall [mostra el mòbil], em pregunto si és possible, realment, ser lliure, o si és una cosa que t'has de guanyar. I no te l'hauries de guanyar, la llibertat.

Hi ha l'opció de l'exili.

— Exiliem una persona quan no estem obrint oportunitats de reconciliació. Si no volem pensar en aquestes persones, si preferim no preocupar-nos per saber si han canviat, si han madurat, si han crescut, si s'han convertit en un membre productiu de la societat, i no volem confrontar això, els apartem. I això és un problema al meu país, als Estats Units, on hi ha molta gent a les presons i sembla que no sapiguem què fer amb la gent. Seria difícil reinserir aquestes persones, crear un camí perquè tornin a formar part de la societat. És molt difícil al meu país, i això no és bo ni desitjable. L'Obertura és un intent de proporcionar una certa justícia, però al final el que fan és mirar cap a una altra banda i evitar aquesta confrontació tan difícil.

¿Creus que el sistema penitenciari no funciona?

— No penso que funcioni òptimament, diguem-ho així, però tampoc se m'acut com a arreglar-ho. Hi ha gent que està tancada per delictes que ja ni són il·legals i que eren delictes menors. És horrorós. Com esperem que les persones canviïn si no se'ls permet que tornin a formar part de la societat? Si l'exili permanent és la solució, no estem contribuint a la reinserció, però tampoc dic que això s'hagi d'aplicar de manera universal perquè hi ha delictes molt bèsties.

La cara de la Sonya apareix al cartell de propaganda de l'antic règim amb l'eslògan "El que està bé està bé". Què vol dir?

— Aquest és l'eslògan de la Delegació, l'antic règim, i ells eren els que decidien arbitralment el que era correcte i el que no, fent servir l'implant. L'eslògan és una ximpleria, però deliberadament. Sembla que sigui molt profund i tingui sentit, però no en té. Típic de la política. Un govern el podria fer servir de debò.