BarcelonaEn un bloc de pisos d'una ciutat d'Indiana hi viu una noia que parla de místiques que suen sang, una dona que gestiona necrològiques online i una parella gran que conspira contra veïns que suposadament els han llançat un ratolí mort. La nord-americana Tess Gunty (South Bend, 1993) ha partit d'aquesta idea per teixir un entramat d'històries que encaixen amb excel·lència a La Conillera (Edicions de 1984; traduïda al català per Alba Dedeu), i s'ha alçat amb el National Book Award de ficció 2022.

Llegir La Conillera és com llegir deu novel·les diferents: hi ha thriller, humor, erotisme i intimitat.

— Volia fer un treball polifònic, així que vaig llegir molta ficció coral com Middlemarch, de George Eliot, o el drama radiofònic Under milk wood, de Dylan Thomas. Vaig escollir aquesta forma perquè permet que l'escriptura operi com un ecosistema. Confies en el lector perquè imagini com els organismes depenen dels altres. Així és com em sento respectada com a lectora. I també sento que aquests llibres evoquen una forma més autèntica de realisme; per a mi capturen la natura coral i caòtica de la consciència millor que altres formes. La meva novel·la és diferent d'un recull de contes perquè cada part és necessària per entendre-la tota. I també volia que tingués moltes formes, tons i textures. Aquest contrast genera molta energia en la pàgina.

Has tardat cinc anys a escriure-la. Ha sigut un procés difícil?

— L'estructura em va sortir per associació. La part més difícil va ser mantenir la confiança perquè no tenia un acord amb cap editorial i havia acumulat molts rebutjos amb altres llibres en aquell moment. Quan tenia dos terços d'esborrany, em vaig fer notes i les vaig penjar per tota l'habitació. Era una mena d'estructura vital. I això em va permetre mirar el llibre més com una pintura en termes de composició. Quan el vaig acabar vaig pensar que el resultat era molt estrany per al públic. Llavors un amic em va convèncer per presentar-lo.

Barreges gèneres periodístics, obituaris, pensaments, comentaris a les xarxes. Tot és literatura?

— Pots trobar art en gairebé qualsevol tros de brossa, en cada mica de detritus de la vida moderna. Per a mi era un repte atractiu trobar en l'art la brossa de la vida diària. Em sento atreta pel contrast extrem, per trobar el que és sagrat en el que és profà, el que és transcendent en el que és mundà. Els formats digitals m'atrauen molt, en part perquè m'encanta llegir els apartats de comentaris. Ja no tinc xarxes socials, però fins i tot quan miro un tutorial de cuina o un vídeo innocu, trobo aquest tipus de comentaris. No només m'interessen els patrons del discurs i la manera que la gent escull per presentar-se a ella mateixa, sinó aquest enorme rang de la crueltat extrema a l'humor, de la tendresa sorprenent a l'amabilitat cap a altres persones.

Al diari estic segura que sovint es llegeixen més que les notícies.

— M'encanten els apartats de comentaris perquè trobo que d'alguna manera revelen l'inconscient col·lectiu. M'interessa què fa la gent quan és totalment lliure de les obligacions d'habitar un cos, una identitat i un nom. És el territori més ric que puc imaginar per a un escriptor. És com tenir accés als somnis de tothom. També m'interessen els formats digitals perquè estem enmig d'aquest experiment. M'interessa testimoniar com la tecnologia està canviant els nostres cervells, els nostres patrons de discurs. És com una mena d'experiment social col·lectiu i ningú sap realment quin serà el resultat, però sabem que està erosionant el discurs social, que té un efecte en les polítiques globals i que està promovent molt pensament conspirador i incendiari. I això és per la manera com està dissenyat. L'arquitectura de les xarxes socials està feta per amplificar el contingut incendiari.

La Conillera és a Vacca Vale, una ciutat moribunda amb un passat brillant per la indústria de l'automòbil. Està inspirada en la teva ciutat, South Bend?

— Sí, però nosaltres teníem l'alcalde Pete Buttigieg, que era molt ambiciós i volia portar les empreses tecnològiques, però ho va fer molt èticament. M'interessava l'experiment de què hauria passat si s'hagués fet d'una forma no ètica.

Vacca Vale vol substituir un parc per una mena de Silicon Valley, una mostra de l'explotació de moltes ciutats que expulsen la gent que hi viu.

— Tal com hem vist a San Francisco, les empreses tecnològiques han consumit l'habitatge, la cultura i l'ocupació al seu voltant. Aquesta és la raó per la qual la Blandine [la protagonista] té por que aquesta indústria arribi al seu poble. M'interessen els grisos, no estic ni tan sols convençuda d'estar d'acord amb el seu odi cap a aquest pla de revitalització. La meva parella és dissenyador urbà i arquitecte i treballa molt per a plans com aquest. És vàlid que la Blandine sospiti, i és vàlid que altra gent del poble pensi que portarà prosperitat econòmica. En una escala més gran, pensava en l'economia extractiva i els models de destrucció econòmica, en la indústria d'un sol ús que controla el poble, destrueix la cultura i el paisatge, i llavors marxa i deixa tothom enrere. M'interessava donar testimoni del cicle de destrucció que el capitalisme està acumulant.

Els teus personatges viuen al mateix edifici, però no es coneixen entre ells, com passa en molts llocs del món, oi?

— Vaig començar a escriure a Nova York, i tenia això molt present a Brooklyn perquè el meu edifici era molt antic i les parets molt fines, i podia sentir totes aquestes vides representant-se al meu voltant. Les diferències entre vides s'aguditzen en la proximitat. Era conscient dels recursos que tenia i que altres persones del meu voltant no, i era conscient dels recursos que jo no tenia i altres sí.

Hi ha una perspectiva de classe constant i una reflexió recurrent sobre el poder, de la indústria, de la gent amb poder adquisitiu, dels homes. És clau el capítol Variables: "En aquesta equació, la variable Y podria ser un productor, l'encarregat d'una gasolinera, el Rei Sol. Més d'una vegada ha estat el president dels Estats Units. X podria ser una empleada seva, una fillastra, una extensió de terra sense cultivar; però Y ha de creure que X li pertany". Com opera aquest poder?

— En els sistemes de dominació, el poder és inevitable. Tot i que hem fet feina per equilibrar aquest poder, encara existeix en la mateixa infraestructura del país. M'interessava veure com aquest sistema també danya la gent que sembla que beneficia. És una mena de corrosió psicològica i espiritual. En el patriarcat, el capitalisme i el racisme, si n'ets el beneficiari et crea una mena d'ansietat i paranoia. En la dinàmica de poder entre homes i dones, m'interessava com la socialització masculina arrabassa les experiències emocionals i el vocabulari dels homes. Quan arrabasses als nois les emocions i els ensenyes que l'única manera d'expressar-se és a través de la dominació i la violència, la resta no som els únics que patim. Aquesta és la mena de capsa en què estan atrapats.

La Blandine on se situa en aquesta escala de poder?

— Insisteix en ser protagonista de la seva vida malgrat els desavantatges estructurals. Per a mi és l'heroïna que jo volia ser. I per això se sent atreta per Hildegarda de Bingen, la mística alemanya del segle XII, perquè Hildegarda va trobar la manera d'aconseguir el poder i la transcendència a l'Església de l'Alemanya medieval, en un moment de desigualtat de gènere extrem, a través de la ment i recursos interns que no depenen de l'exterior. Així que, en certa manera, està al nivell més baix de la jerarquia, però troba un nou poder. I s'allibera.