BarcelonaEl nom de Tatiana Tibuleac (Chisinau, Moldàvia, 1978) va començar a sonar amb força el 2016 després de publicar la seva primera novel·la, L'estiu que la mare va tenir els ulls verds, que ara publica en català Amsterdam amb traducció de Corina Oproae. La novel·la relata el viatge emotiu de l'Aleksy, un adolescent diagnosticat amb una malaltia mental, i la seva mare, que pateix càncer i decideix viure amb ell l'últim estiu de la seva vida per reconciliar-s'hi. Tibuleac també és autora d'El jardí de vidre (Les Hores, 2021), en què ficciona la seva infantesa a la Moldàvia dels anys 80, entre dues llengües i dues cultures.

La primera frase de L'estiu que la mare va tenir els ulls verds fa així: "Aquell matí, quan l'odiava més que mai, la mare va fer trenta-nou anys". ¿Li ha costat parlar de l'odi cap a les mares?

— L’odi dels infants cap a les mares és un tema complicat, especialment a Moldàvia, d’on vinc. No està ben vist que un nen tingui aquests sentiments negatius. Però la realitat és que moltes criatures odien les seves mares. El llibre ha fet que es parli d’aquesta qüestió i es plantegi si només es pot culpar les dones d’una mala maternitat o si també és responsabilitat de la societat, que no es cuida d'elles i els demana constantment que siguin perfectes. Ha estat un llibre difícil d’escriure, però estic contenta d’haver-ho fet.

L'Aleksy odia la seva mare perquè ella ha tallat el vincle durant molts mesos quan ell era petit. Podem entendre la mare?

— Ella se l’estima en la seva manera particular. No crec que hi hagi cap mare incapaç d’estimar els seus fills. Potser no ho sap expressar, o el fill no li ha portat la felicitat que esperava, però sempre hi ha un lligam. Els primers anys són molt importants per a les relacions entre mares i fills. Per als pares és diferent. Si han estat absents durant una temporada, d’alguna manera o altra poden reconnectar amb els fills. Però si el lligam entre l’infant i la mare es perd durant els primers anys, després és molt difícil de recuperar-lo. 

La mare ha viscut la mort de la seva filla i això la fa incapaç de poder cuidar i relacionar-se amb normalitat amb el seu altre fill.

— Es diu que els pares estimen tots els fills igual. Això és una gran mentida. Cada infant és especial, i per a cadascun d’ells necessites una capsa d’instruments diferent. Alguns demanen més protecció, d'altres més motivació. La mare de l’Alesky també és humana, i ha patit una tragèdia. Sovint aquest tipus de desgràcies signifiquen una ruptura de la família. Ho sé perquè a casa meva ha passat. Quan un infant mor, la seva absència sempre sobrevola aquella família. I si algun germà li sobreviu, pot sentir-se culpable pensant que hauria hagut de morir ell. És un dels grans temes encara pendents: com gestionem el dol de manera familiar.

A la novel·la retrata la mort com a tragèdia, però també com a reconciliació. Com s'hi relaciona?

— Vinc d’una família on la mort sempre hi ha estat present. Els meus avis van ser enviats a un gulag a morir. I no només no ho van fer, sinó que van crear una filla, la meva mare, que tampoc va morir allà. Quan van tornar el meu avi estava completament paralitzat. Durant tota la meva infantesa ell estava al llit, conscient però sense poder moure's. La gent que l’estimava volia que morís. Ell també ho volia, era un alliberament. Les meves germanes grans van morir abans que jo nasqués i quan era petita sempre sentia parlar d’elles. Quan els meus avis van morir, la mort de sobte es va fer normal. Al seu funeral vam cantar cançons, estàvem contents. No hi ha només una dimensió de la mort i tampoc hi ha una recepta única per gestionar-la. 

Tant a L'estiu que la mare va tenir els ulls verds com a El jardí de vidre escriu sobre infanteses marcades per la violència. Per què?

— Vaig créixer en un país on pràcticament tots els pares picaven els seus fills. A Moldàvia tenim molts refranys que fan referència a pegar als nens i les dones, i preval la idea que quan els pares et piquen ho fan pel teu bé. La violència i la crueltat hi eren molt presents, i encara hi són. Sempre m’ha semblat correcte alçar la veu per aquests temes, fer-los evidents i que se’n parli.

A El jardí de vidre explica que durant dècades la seva llengua natal va estar a punt de desaparèixer. Què va passar?

— Moldàvia era part de Romania, però amb l’ocupació soviètica va ser separada i ens van robar la nostra llengua. Ens van dir que ja no podíem parlar romanès, ens van prendre les paraules i ens van donar un altre alfabet, el ciríl·lic. És com si a partir de demà haguessis de parlar i escriure en xinès o en japonès. Durant més de 50 anys vam estar parlant la llengua moldava, que és falsa, no existeix. Després de lluitar durant molt de temps vam aconseguir tornar al nostre alfabet. El llibre explica com se’ns va dir que el romanès era una llengua de segona i se’ns encoratjava a parlar rus. Ens ha costat molt recuperar la nostra llengua.

¿La història, per tant, ha tingut un final feliç?

— Bé, no hi ha mai un final feliç a l’Europa de l’Est, però les noves generacions han recuperat el romanès i les coses han millorat respecte a abans.