Stefanie Kremser: "El dol de perdre un pis és molt gran, i encara no l'he superat"

Barcelona"Potser escrivim per recordar, però sobretot recordem per escriure", llegim a Acció de gràcies per una casa, el nou i recomanable llibre de Stefanie Kremser. Publicat a Edicions de 1984, és el primer que escriu en català l'autora nascuda a Düsseldorf, criada a Sao Paulo i veïna de Barcelona des de fa més de dues dècades. Kremser parteix del record recent i traumàtic d'haver hagut de marxar del pis del carrer Princesa on vivia amb el seu marit, el també escriptor Jordi Puntí, per elaborar una reflexió sobre la importància de tenir un lloc on viure i de cuidar-lo, sigui modest o luxós, i de com una ciutat com la capital catalana cada vegada ho posa més difícil als seus habitants perquè s'hi puguin quedar.

Encara que, des de Postal de Copacabana (Club Editor, 2007), sempre hem pogut llegir cada llibre nou teu en català, amb Acció de gràcies per una casa debutes com a autora en la nostra llengua. És una incursió puntual o l'inici d'una nova etapa creativa?

— La meva intenció és continuar escrivint en català, sempre que tingui una idea més o menys factible.

Has trobat la teva veu literària en català passada la cinquantena.

— Visc a Barcelona des del 2003, i la meva llengua a casa és el català. He trigat molts anys a escriure-hi. Creia que havia d'esperar el moment adequat... Diria que he fet el pas perquè Acció de gràcies per una casa és un llibre de no-ficció. Per atrevir-me a fer una novel·la en català necessitaria una altra mena de memòria lingüística que no sé si mai arribaré a tenir. En tot cas, aquest llibre representa el meu retorn a les llengües romàniques després de dos relats que he escrit per a llibres col·lectius i un epíleg per a l'última edició d'El carrer de les camèlies, de Mercè Rodoreda.

Vas començar a escriure en portuguès?

— Sí. Vaig viure al Brasil fins als 20 anys, i les meves primeres ximpleries les vaig escriure en portuguès. De jove, el vocabulari més extens que tenia era en aquesta llengua. L'alemany el vaig haver d'aprendre amb més esforç: m'hi havia d'adaptar i, fins a cert punt, era nou per a mi, quan vaig anar a Múnic a estudiar cinema documental. Tots els llibres i guions que he escrit abans d'Acció de gràcies per una casa han estat en alemany.

Així i tot, Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, 2020), que vas escriure en alemany, mai no s'ha pogut llegir en alemany, oi? Era un llibre de memòries en què, a través de les més de vint cases on havies viscut fins llavors –a Europa, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud–, et preguntaves per la “formació i reformació constant” de la teva identitat.

— Diria que va ser amb aquest llibre que va començar el meu canvi definitiu cap al català. Si aquest carrer fos meu no es va publicar a Alemanya perquè a la meva editorial els va descol·locar que canviés de gènere. És com si, per al mercat alemany, només pogués escriure ficció. Jo necessitava fer una cosa diferent al que havia fet fins llavors. Va ser molt bonic poder publicar aquell llibre en català. Quan vaig començar a pensar en Acció de gràcies per una casa, el que em va decidir a provar sort en aquesta llengua va ser que podia establir un pont entre el Brasil i Catalunya. D'una banda hi havia el monòleg en portuguès de la Severina, que treballa com a dona de fer feines a Sao Paulo i m'explica la seva vida al capítol final del llibre, i de l'altra hi havia les meves vivències aquí, que han estat i són en català. Va ser una manera de girar full i de deixar de ser una escriptora alemanya.

A Acció de gràcies per una casa hi trobem aquesta frase: "Potser escrivim per recordar, però sobretot recordem per escriure". Fa temps que els records tenen un pes important en la teva narrativa. Per què?

— Passa tant en la ficció com en la no-ficció, però per diferents motius. En la ficció, recordar m'és important per ser creïble. Fins ara no he sigut capaç d'inventar coses que no partissin d'una experiència vital que després puc transformar. He d'escriure de coses que conec per treballar amb més seguretat. Passa tant amb els paisatges com amb les psicologies dels personatges.

I en la teva no-ficció, per què són importants, els records?

— En un llibre com Acció de gràcies per una casa, l'assaig es barreja amb una mirada personal. Si hi ha aquesta mirada, necessito el record, sigui llunyà –d'infantesa o d'adolescència– o més proper en el temps. No soc cap intel·lectual acadèmica, jo. Vinc del món del cinema. Quan escric no-ficció, necessito aquest element autobiogràfic com a fil conductor.

Acció de gràcies per una casa està connectat amb Si aquest carrer fos meu perquè, en tots dos, s'aprofundeix en la importància de la llar. Si en el que vas escriure primer, la configuració d'una identitat canviant era crucial en funció del lloc on vivies, el punt de partida d'aquest és diferent. En comptes de marxar d'un lloc perquè vols, en aquest cas te n'has d'anar perquè perds el pis.

— El llibre anterior acabava el 2011, quan vam entrar al pis del carrer Princesa després de gairebé una dècada en dos altres pisos, a Roger de Flor i al passeig de Sant Joan. El vaig acabar abans de la pandèmia, en un moment en què pensava que potser algun dia, en un futur que imaginava llunyà, hauríem d'anar-nos-en d'allà.

No va anar així.

— No. Havia començat a escriure sobre la relació entre les dones i la casa a partir de la història personal de la Severina...

Ella et va demanar que convertissis la seva història en llibre perquè pogués arribar a tenir una casa.

— I jo li vaig dir que amb els guanys d'un llibre no es podia comprar una casa. Però vam arribar a un pacte: si jo escrivia la seva història de vida, li donaria un 25% dels guanys que rebés com a drets d'autor.

Ho faràs?

— Sí. Quan rebi la primera liquidació li ingressaré els diners que li pertoquin, tot i que ho hauré de fer a través d'una amiga seva, perquè la Severina no té compte corrent.

Tornant a la teva situació personal, mentre començaves a donar forma a Acció de gràcies per una casa, el propietari del pis on vivies amb el Jordi va morir, i això va canviar les regles del joc.

— Portàvem més d'una dècada en aquell pis i hi estàvem molt bé. Era un privilegi poder-hi viure. Per primera vegada en dècades acceptava, amb gran alegria, tenir una vida sedentària. Havia passat per més d'una vintena d'adreces en diversos països. Quan el propietari que vivia al principal va morir, van aparèixer els hereus. Cap dels veïns sabíem què farien. Van decidir vendre's tota la finca sense avisar ningú i, a més, a un fons d'inversió molt agressiu.

No us ho esperàveu.

— Malgrat la inseguretat del moment, teníem esperança. O potser no era ben bé esperança, sinó la incredulitat que una cosa així pogués passar. Aquella mala notícia ens va arribar en una edat molt difícil. Tots dos teníem més de 50 anys i érem autònoms. Érem massa grans per hipotecar-nos, i al principi ens resistíem a haver de fer servir el coixí de diners que teníem reservat per quan fóssim més grans. Però en una situació actual com la de Barcelona vam acabar veient-nos forçats a comprar. És ridícul que una parella sense fills com nosaltres hagi d'acabar comprant un pis, si es vol quedar a la ciutat.

Vau acabar sent víctimes de la gentrificació que ja apareixia en una novel·la teva anterior, Carrer dels Oblidats (Empúries, 2012).

— Era com si les nostres vides haguessin entrat a dins del malson d'aquella novel·la, que parlava de gentrificació i mòbing immobiliari. Em fa mal veure que, des que havia sortit Carrer dels Oblidats fins al 2023, moment en què ens estava passant tot allò, la violència immobiliària a Barcelona ha empitjorat.

Les pàgines en què t'acomiades del pis mostren el dolor que vas sentir llavors. El descrius com un dol.

— El dol de perdre un pis és molt gran, i encara no l'he superat.

Compares aquest pis del carrer Princesa amb la casa de Sao Paulo on vas créixer acompanyada dels pares.

— Tots els llocs on he viscut fins ara i ja no puc tornar són el que, al llibre, defineixo com la casa del passat. La casa del passat pot ser la de l'aprenentatge, la d'entendre les jerarquies familiars, el lloc on vas passar una temporada com a estudiant... També les cases dels avis o dels pares quan marxes: sempre que hi tornes ja és com a visitant. La casa del passat és també la casa que perds perquè l'has de deixar per força, com ens va passar a nosaltres.

D'allà passem a les altres dues cases que analitza el llibre: la del present i la del futur.

— La casa del present hauria de ser, com escriu W.H. Auden en un poema, "un mas i una feixa on mai no hauré de ser a casa entre aquells amb qui no em sento com a casa".

La vostra casa del present no és el lloc idíl·lic que esperàveu. Expliques que la vius amb angoixa.

— Sí. Uns anys abans d'haver de deixar el pis de Barcelona vam comprar, juntament amb tres amics més, una casa al camp pensada per anar-hi els caps de setmana o a l'estiu. Era una segona residència compartida on la convivència es va anar deteriorant. La vida en parella o amb fills ja és molt difícil, però amb amics de fa molts anys també es pot complicar. Quan ens hi vam haver d'instal·lar per força, hi vam arribar només amb una maleta, perquè havíem deixat totes les nostres pertinences en un traster a Sant Joan Despí. No teníem les nostres coses i, tret de la nostra habitació, no disposàvem de cap més espai propi per on ens poguéssim moure lliurement. A tot això s'hi sumava la tensió de buscar un pis de lloguer durant molt de temps a Barcelona i, un cop vam adonar-nos que havíem de comprar-ne un, trobar un lloc que ens agradés i que ens poguéssim permetre.

Han estat dos anys durant els quals has arribat a emmalaltir. Fins i tot has hagut de passar pel quiròfan.

— El moment ha sigut molt difícil. Primer va començar amb una neuropatia paralitzant i va culminar en una espondilitis cervical. Va ser inesperat, trobar-me així de malament. Suposo que vaig somatitzar tota aquella angoixa.

El metge que et va atendre a Girona et va dir que "la pèrdua del pis a Barcelona per culpa d'uns especuladors, la fugida sota un sostre temporal i l'atabalament de la incertesa" tenien a veure amb "el desgast de la teva salut". Cada vegada hi ha més barcelonins que han de marxar de la ciutat perquè no poden permetre's quedar-s'hi.

— És una situació indigna. Amb aquest extermini immobiliari, Barcelona perd el seu caràcter, el que li donaven els seus ciutadans. S'acaba creant un efecte dòmino, perquè els que han de marxar de Barcelona van a parar a altres llocs, siguin pobles i ciutats, i d'allà hi haurà gent que n'acabarà expulsada. Tot això ho explico a vista d'ocell, però si ens fixem en cada cas, parlem de tragèdies personals. No és només una qüestió política sinó profundament personal. Un gran trasbals...

Acció de gràcies per una casa es fixa també en casos més extrems, com el de la destrucció de milers d'edificis a Gaza durant l'última guerra. "La destrucció de zones residencials de tot tipus té un nom: domicidi", escrius.

— Destruir una casa és una manera de destruir l'ànima de qui hi vivia. Parlo del domicidi de Gaza des de molta distància, i m'ho miro com una persona privilegiada, perquè al final ho soc, però provo d'establir relacions entre cada experiència.

El llibre s'obre amb la història de tot un poble que perd les seves cases perquè hi han d'instal·lar un pantà. Abans de fer la gran mudança, les dones que hi viuen les endrecen i les tanquen abans d'anar-se'n amb les mans buides. Aquest gest et permet recordar unes paraules de Marguerite Duras: "Ells saben construir cases, però no saben crear-les".

— Això em porta a parlar també de Gaston Bachelard, quan menciona que els homes no coneixen gaire el que ell anomena "la civilització de la cera". És la que queda portes endins d'una casa i que les dones tenen molt desenvolupada. En aquest punt, Acció de gràcies per una casa és un homenatge a les mestresses de casa. No reben cap sou i són dependents, però tenen la saviesa de la cultura de la cera, que consisteix en poder organitzar la vida familiar, planificar les compres i controlar la llar. La civilització de la cera, però, no es limita només a netejar i endreçar, sinó que també es relaciona amb la memòria, que et porta a saber d'on ve el que tens i a aprendre a estimar-t'ho. Necessitem que els objectes ens parlin. Gràcies a ells podem connectar amb els nostres ancestres. Si saps que la manta amb què et tapes era de la teva àvia o de la sogra, dona un escalf diferent, no? Aconsegueixes que vagi més enllà de la necessitat quotidiana, perquè perpetua la memòria de les persones perdudes, o també de les vives. Del seu amor.

Abans has parlat de la història de la Severina, que es troba en l'origen del llibre. L'expliques a l'últim capítol. No és l'única dona de fer feines que apareix al llibre. Per què?

— Hi he tingut relació des que era molt petita. Al Brasil, si tenies una certa posició social, era indispensable comptar amb una dona de fer feines. Ella t'ajudava a tu amb la neteja, i tu l'ajudaves, amb el sou que li pagaves, a mantenir-se. És trist que les persones que justament es cuiden de la casa d'algú altre sovint no es puguin permetre un lloc on viure.

La casa del futur és el lloc on projectem els somnis, on volem arribar a viure algun dia. Després d'aquesta temporada difícil, heu trobat el camí de tornada a Barcelona?

Sí. Cada dia falta una mica menys per anar a buscar les nostres coses al traster on són des de fa dos anys. Aviat les podrem portar al nou pis i mirarem de col·locar-les al lloc ideal. A poc a poc, espero, s'anirà acostant al lloc d'on veníem i acabarà sent la nostra llar.