Sandra Ollo: "Si alguna cosa soc, com a editora i com a dona, és tenaç"

BarcelonaLa nova seu de l'Editorial Acantilado transmet la sofisticació del seu catàleg, en què conviuen el bo i millor de la literatura europea –de Montaigne a Stefan Zweig, Adam Zagajewski i Natalia Ginzburg– amb noves veus com les de Charlotte Van den Broeck, Afonso Reis Cabral i Helen Oyeyemi. Dirigida des de fa una dècada per Sandra Ollo (Pamplona, 1977), Acantilado acaba de ser reconeguda amb el Premio Nacional a la millor tasca editorial per "l'excel·lència" del seu projecte, que va fundar i liderar Jaume Vallcorba (Tarragona, 1949 - Barcelona, 2014) el 1999.

Es va llicenciar en filologia hispànica a la Universitat de Navarra el mateix any que va néixer Acantilado.

— El meu primer contacte va ser amb Memorias de ultratumba, de Chateaubriand. Vaig demanar l'estoig amb els dos volums als pares pel meu aniversari. Poc després vaig llegir Momentos estelares de la humanidad, de Stefan Zweig. Si he de ser sincera, al principi em va encuriosir més Quaderns Crema que Acantilado.

Des de Navarra?

— Sí. Després de la primera carrera vaig estudiar filologia anglesa, i teníem una assignatura meravellosa en què em van parlar de Robert Lowell. És un autor amb una part fosca i hermètica, i vaig començar a buscar traduccions d'un dels seus llibres, For the union dead. En vaig trobar una en català, Morts per la unió, en una editorial que es deia Quaderns Crema. A qui se li podia ocórrer publicar Lowell en català a finals dels 80? Al cap d'un temps vaig conèixer el boig que s'hi havia atrevit...

Era Jaume Vallcorba.

— Exacte.

Es van acabar casant i des del 2008 es va traslladar a viure a Barcelona. Ha estat vinculada durant setze anys a l'editorial, i ja fa una dècada que hi és al capdavant.

— No puc entendre Acantilado sense Quaderns Crema. Encara ara m'admira el seu catàleg: la seva gosadia i intel·ligència, i l'amor per la llengua que transmet.

Són dos adjectius que comparteixen amb Acantilado. N'hi afegiria algun més?

— El compromís amb els nostres autors, que acompanyem tant de temps com ens sigui possible, i també cap als lectors.

Hi ha molts casos que avalen aquesta afirmació: Rafael Argullol, Josep Maria Esquirol o el malaguanyat Nuccio Ordine, que van convertir en bestseller el 2013 gràcies a La utilitat de l'inútil, on defensava el valor de les humanitats. Continuen estant amenaçades?

— L'amenaça de les humanitats és una realitat en els plans d'estudis actuals. Ara mateix tinc una neboda que voldria estudiar lletres pures a l'institut i no pot perquè en aquell centre no n'hi ofereixen la possibilitat. O va a un altre lloc, amb tots els problemes que això comporta, o accepta el que li proposen. Encara ara hi ha professors que, en comptes d'empatitzar i donar suport als alumnes, els acaben fent replantejar-se el que voldrien fer. No pot ser que encara es repeteixi "El que vale, vale, y si no a letras".

Acantilado s'ha caracteritzat per publicar assajos accessibles i exigents sobre art, literatura, música, arquitectura... i també ciència.

— Per a mi, cada llibre és com si fos un petit màster sobre el tema que tracta. Necessitem les humanitats, perquè si no estem desarmats davant del món. L'humanisme és inconcebible sense la ciència. Els primers científics eren denominats filòsofs de la naturalesa. No va ser fins al segle XIX que va començar la divisió entre ciències i lletres.

Quan encara estudiava, ho feia amb l'aspiració de dedicar-se a l'edició?

— No. Durant un temps em va atraure la vida acadèmica, potser perquè sembla que, quan estudies alguna carrera d'humanitats, el camí més directe sigui el de dedicar-te a l'ensenyament. Sempre he tingut una curiositat constant per continuar aprenent, i encara no l'he perduda.

El primer contacte amb el món editorial no va ser a Acantilado, oi?

— No. Vaig formar part de la càtedra d'art contemporani de la Universitat de Navarra, i des d'allà editàvem una col·lecció de pensament. Ni el ritme ni els objectius eren, esclar, els mateixos que dedicar-se a un projecte com Acantilado i Quaderns Crema.

El 2014, després de sis anys d'experiència a l'editorial, va morir Jaume Vallcorba. Va decidir continuar al capdavant del projecte.

— Mai no m'ho vaig prendre com un repte o un estímul. Vaig continuar fent el que havia fet fins llavors, publicant llibres. En comptes de pensar cap a on anava, pensava que seria millor pensar en el rastre que quedava, com el deixant d'un vaixell quan s'allunya.

Va ser el moment més difícil de la seva vida?

— L'únic que no trontollava a la meva vida era la feina, llavors. Acantilado va ser un refugi, i estic molt agraïda a tot l'equip de la casa, gent que em va donar força i confiança per continuar endavant.

Acantilado acaba de rebre el Premio Nacional. Un autor de la casa, László Krasznahorkai, rebrà al setembre el prestigiós premi Formentor. Ara mateix estan en ratxa, però imagino que no sempre és així...

— Els primers mesos de pandèmia van ser d'una incertesa absoluta. El món es va aturar i les llibreries van estar tancades uns mesos. Quan van tornar a obrir, les vendes van remuntar molt per sobre del que es creia. Al llarg d'aquesta dècada he tingut dubtes i en continuo tenint, però més o menys com tothom que es trobés en la meva situació. Si alguna cosa soc, com a editora i com a dona, és tenaç.

Encara ara Zweig és l'autor més venut de l'editorial?

— També Fernando Pessoa, Joseph Roth, Nuccio Ordine, Natalia Ginzburg, María Belmonte...

Moltes editorials busquen bestsellers. A Acantilado persegueixen longsellers.

— Busquem llibres que no siguin oportunistes, que ofereixin una llarga companyia als lectors. Cada any publiquem al voltant de 40 novetats entre Acantilado i Quaderns Crema, i fem un centenar de reimpressions de títols del catàleg. Enguany al juliol ja hem superat les cent.

Cada Nadal publiquen una temeritat,com ara els dos volums –de gairebé 3.000 pàgines– d'entrevistes a escriptors publicades a la Paris Review o les 4.500 pàgines de l'epistolari de Petrarca. És rendible?

— Les temeritats són possibles si volem que ho siguin. Projectes com aquests, que potser no són rendibles de forma immediata, mostren una vegada més que sentim un compromís intel·lectual, que volem ajudar a construir la nostra cultura, encara que pugui sonar pompós. I Acantilado no som els únics que ho fem. Hi ha una constel·lació de segells a Europa i arreu que ho tenen igual de clar que nosaltres.