BarcelonaEl cadàver d'una noia sura a la piscina d'un institut. Descartat el suïcidi, la policia obre una investigació i no triga a trobar un sospitós ideal, que acaba jutjat i condemnat. Més de vint anys després, Bodie Kane, una exalumna del centre, hi torna convertida en professora i podcaster d'èxit, i no triga a fer memòria sobre aquell cas que, com més hi pensa, més li sembla que es va resoldre de forma precipitada i equivocadament. Aquest és el punt de partida de Vull fer-te algunes preguntes (Periscopi / Sexto Piso, 2024), un thriller addictiu i construït amb una precisió admirable que Rebecca Makkai (Illinois, 1978) –autora d'Els grans optimistes, premi Llibreter 2022– ha pensat per revisitar i desmentir alguns tòpics que encara alimenten la novel·la negra i el true crime.

Aparentment, aquesta novel·la i Els grans optimistes no tenen res a veure.

— Però tenen una cosa en comú: la importància de la memòria.

Què t'interessava de la memòria, en aquesta ocasió?

— Hi ha un moment de la vida en què t'adones que algunes de les seguretats que tenies d'adolescent trontollen. I això passa no només en relació amb tu mateixa, també quan penses en persones que tenies al voltant i que potser no havies jutjat bé o que no sabies, en realitat, quines intencions tenien amb tu. El Me Too va esclatar quan jo acabava de fer 40 anys. Molts de nosaltres, dones i homes, vam tenir la necessitat de mirar enrere per revisar el nostre passat.

Vull fer-te algunes preguntes passa a Granby, un institut aïllat de Nou Hampshire. Tu mateixa vius amb la família a les instal·lacions d'un institut similar, però a Indiana.

— Una de les meves filles anirà al mateix institut al qual vaig anar jo. El meu marit hi dona classes, vivim allà mateix des de fa més de dues dècades. Això em dona una proximitat física molt gran amb els alumnes, i alhora vaig veient la distància creixent que me'n separa.

La protagonista de la novel·la no és cap escriptora, sinó una podcaster d'èxit que torna a l'institut com a professora convidada. La Thalia, antiga companya d'habitació i amiga, hi va ser assassinada el 1995, poc abans de graduar-se. El llibre et serveix per parlar de la fascinació pel true crime als Estats Units i en molts llocs del món. A tu també t'ha atret?

— Aquestes històries m'han interessat sempre, tot i que no pels aspectes més sanguinaris i morbosos. Les històries d'assassinats reals criden tant l'atenció per una qüestió de supervivència. Necessitem saber per què va morir aquesta persona, i així creiem que podrem evitar que ens passi a nosaltres.

¿Les dones se senten més en perill que els homes?

— I tant. Només cal recordar les dades d'audiència del true crime: el 80% són dones.

La teva novel·la es pregunta què diu de nosaltres com a societat, aquesta obsessió pels assassinats.

— Un dels punts més preocupants és la difusió massiva de les històries. De cop i volta, tots els mitjans parlen d'algú que ha acabat mort però que va tenir tantes complexitats com qualsevol de nosaltres. Hi ha un discurs reduccionista sobre la víctima. I se'n parla com si la seva vida fos pública... Hi ha un cas en què s'acostumen a travessar totes les línies vermelles.

¿Quan mor una noia jove i guapa com la Thalia Keith?

— L'obsessió per les noies guapes, joves i riques assassinades diu coses terribles de nosaltres.

Se la pot arribar a culpar de ser la víctima. "S'ho mereixia", diran alguns.

— Volia tornar a idees com aquesta i donar un altre punt de vista al lector, anar més enllà dels clixés del true crime i mirar-m'ho des d'una perspectiva hiperrealista.

Mentre llegia la novel·la pensava en com era de diferent la teva aproximació de la que feia James Ellroy a La dàlia negra o David Lynch a Twin Peaks.

— Devia ser de les poques noies que no va veure Twin Peaks quan tocava, als anys noranta. Ho vaig fer molt temps després, mentre escrivia Vull fer-te algunes preguntes. Laura Palmer, la víctima, és vista des d'una perspectiva fetitxista. S'elimina la part monstruosa de l'assassinat. És una noia guapa i morta: fins i tot li donen un punt romàntic.

Al llibre, el color de la pell i la classe social de l'Omar, acusat de l'assassinat de la Thalia, influeixen a l'hora de culpar-lo.

— Per la policia de l'època era fàcil culpar un outsider com l'Omar. Ho era per tres motius: perquè era negre, perquè venia d'un entorn humil i perquè no era ni estudiant ni professor, sinó entrenador. Carregar-li el mort era senzill. Era un home jove i es drogava, devia estar embolicat amb la Thalia, la devia matar en un atac de ràbia.

La veritat que investiga la Bodie és més sofisticada que això: de tant en tant interpel·la un tal senyor Bloch que també va ser professor a Granby. Anys després dels fets, ella dubta per primera vegada de les accions de l'home madur.

— Tots tenim algun record inquietant sobre un professor. En el meu cas n'hi havia un de qui sospitàvem que s'ultrapassava amb nois. Anys després, quan vaig tornar a viure al campus, hi vam tornar a coincidir amb el meu marit i ens va semblar un home encantador. Poc després va canviar d'institut i el van enxampar. Resulta que, en aquest cas concret, el meu jo de 16 anys havia sigut més perspicaç que el meu jo de 30.

El llibre no es limita a carregar contra els depredadors sexuals d'una certa edat. L'exmarit de la Bodie és trending topic a les xarxes socials perquè una amant el difama.

— Era evident que si el Me Too podia treure a la llum casos horribles també es podia anar massa lluny, segons opinen algunes veus. Ara tenim clar que una relació entre un professor i una alumna no està bé, ja sigui per la diferència d'edat com perquè un té més poder que l'altre. En el cas d'en Jerome, l'exmarit de la Bodie, estem parlant d'una relació consentida entre dos adults. ¿Podem considerar-lo un depredador sexual, o simplement no s'ha comportat de la millor manera en totes les ocasions? Els lectors opinen coses molt diferents... Els més joves pensen que és un monstre. Són, en general, una generació molt taxativa en aquestes qüestions.

La teva generació, en canvi, va conviure en silenci amb conductes que ara es consideren abusives.

— La moral es transforma amb els anys. Està bé que s'hagi trencat el silenci i que es pugui revisar obertament el passat. Donar veu a les víctimes no és cap error, pot evitar que la història es repeteixi.