BarcelonaAmb El risc més gran (Amsterdam, 2018), Laura Pinyol (Terrassa, 1979) va donar-se a conèixer com una nova i valuosa veu de la literatura catalana. Sis anys després, l'escriptora supera el repte de la segona novel·la i presenta Material sensible (Amsterdam), la història d'una família que s'estima, però que està plena d'imperfeccions. La protagonista és la Marta, mare de tres filles adolescents que es queda embarassada del seu amant i ha de prendre una decisió.

Tu mateixa deies que El risc més gran era una història de supervivència i llibertat. Com definiries aquesta segona novel·la?

— Material sensible és una novel·la sobre la impostura i sobre tot allò que som capaços de fer per construir el personatge que volem ser. Hi ha moments en la vida que aquestes premisses que tenim tan ben construïdes col·lapsen. Tot agafa un estadi nou d’imprevisibilitat, de reaccions que no estaven previstes.

La Marta és una impostora?

— Ella transmet aquesta sensació de viure amb lleugeresa, com si les coses li anessin passant sense cap importància, quan en realitat fa sempre el que vol i els altres van a remolc seu. Atrau i alhora repel·leix les persones del seu voltant amb la mateixa intensitat. El llibre arrenca que la Marta s’ha quedat embarassada, un fet que no entrava dins dels seus plans. Tot el seu món eclosiona. Prengui la decisió que prengui acabarà impactant en els equilibris del seu voltant.

L’avortament i la infertilitat són dos dels grans temes de la novel·la. Quina visió en vols donar?

— Volia parlar-ne perquè són tabú. Encara hi ha aquesta pressió social a les dones perquè siguin mares, i si no ho poden ser han d’anar donant explicacions. L’avortament va relacionat, perquè els avortaments espontanis també tenen a veure amb la infertilitat. M’interessa l’avortament perquè és un estat de sobirania de la dona, i el fet de poder decidir si ser mare o no ser-ho et situa ideològicament. Però pots estar a favor de l’avortament i ser incapaç d’avortar. 

La Marta i en Mateu són parella, però ella s’allita amb en Santi i ell s’embolica amb la Lana. Quin paper té la infidelitat en la història?

— Quan construïm les relacions afectives ens fem trampa. Les relacions són díscoles, són circulars: comencen, acaben, es retroben. Són molt més concèntriques que no pas lineals. Amb el Mateu ella hi té un vincle amb constants interrupcions, és un amor que es reprèn i també s’esgota. El Santi sent aquesta desolació cap a la vida, no es vol implicar perquè al final, estimar és estar disposat al fet que sempre et facin mal, és ser molt vulnerable. L’han estimat una vegada i li sembla que n’ha tingut prou. Tots viuen en una corda fluixa excepte la Mariona i el Joaquim, els pares de la Marta, que són una parella molt monolítica, simbiòtica. 

La Marta i el Mateu són una família, però entre ells ja no hi ha amor.

— Ella del Mateu ja no n’espera res. Tant li fa que sigui lluny, que visqui com un desarrelat, que no ocupi espai a la família. El que passa és que ell la fa més grossa i ella vol que es faci responsable de les seves decisions o, almenys, de les conseqüències de les seves decisions. Al final el llibre parla de la família com un estadi de l’amor i de les emocions on passa tot: l’amor incondicional, les lleialtats, els silencis, les traïcions. Entre tots els personatges hi ha la idea que estimar fa que tot sigui més fort. En el fons sempre queda l’amor, que es transforma, però els acaba unint a tots.

El Mateu i el Santi tenen el mateix ofici, el fotoperiodisme, però entre ells no hi ha cap entesa. Són dos personatges masculins contraposats?

— El Mateu viu en un conflicte permanent, no sap acabar mai res sense fer-ho més difícil del que a priori seria. Apaga un foc encenent-ne sempre un altre. En part això té a veure amb la motxilla que porten tots dos de la guerra. El Santi no té cap esperança en la vida i les possibilitats afectives i el Mateu viu constantment amb la necessitat de sentir-se estimat, però sense responsabilitzar-se de les decisions que pren, esperant que les coses es posin a lloc per si soles. 

Tots dos i tenen aquest punt heroic però alhora de dependència amb el conflicte, amb l’horror. És un tòpic de l’ofici?

— Sí, és un tòpic i un esbós romàntic. Són fotoperiodistes sobretot als anys 90, sent molt joves. En un moment donat un es retira del món i l’altre decideix fer d’això el sentit de la seva vida. Ho situo a la guerra dels Balcans en un moment en què arribar-hi era difícil i les connexions eren molt complicades. Ells eren els altaveus d’aquell conflicte. M’interessava el punt genuí i altruista que té això d’anar-se’n a la guerra per explicar-la.

Material sensible ha arribat sis anys després d'El risc més gran. Aquest temps entre la primera i la segona novel·la ha estat per voluntat pròpia?

— Vaig escriure El risc més gran amb tot el despit, a raig i amb tota la llibertat del món perquè ningú sabia que ho estava fent. Tot el que va passar després de publicar-la va ser inesperat, sorprenent i bonic. Em vaig posar a escriure la segona novel·la amb la pressió absurda que entre una i l’altra havia de passar un temps prudencial, uns dos anys. També tenia aquesta sensació perniciosa que era una mena d’intrusa professional, perquè en realitat jo soc periodista, treballo en l’àmbit de la comunicació. No em vaig sentir lliure fins que no em vaig despullar de tots aquests apriorismes i vaig poder fer el que em venia de gust. Al final escrivim perquè tenim coses a dir i perquè la realitat és massa severa per només fer-ne reportatges o històries testimonials.