“Classificada com una bestioleta / m’estic a la capsa amb les ales quietes”, es pot llegir en un dels poemes de Margarita Ballester. La seva obra mai no ha estat fàcil de classificar ni ha deixat de moure les ales. Nascuda el 1942 a Barcelona, Ballester ha dedicat la seva vida professional a ensenyar història a secundària. Va començar a escriure poesia perquè primer en va ser una gran lectora. “Hi ha gent que no necessita llegir poesia perquè té l’ànima sana, és a dir, no sensible o no propensa al dolor”, assegura a la prosa X. Conscient de “la malaltia” de necessitar la lectura i l’escriptura, la poeta -que des de fa uns anys viu a Menorca- reuneix la seva obra a Després de la pluja (Cafè Central / Eumo, 2018), volum que inclou L’infant i la mort (1989), Els ulls (1995) i Entre dues espases (2004). “L’obra de Margarita Ballester tremola [...] amb una consciència de mancança ben pareguda -afirma Josep Maria Sala-Valldaura al pròleg del volum-. Testimonia una vegada i una altra que no en tenim prou amb la constatació de la caducitat, com les plantes, ni amb l’encontre amorós amb l’altri, com les bestioles”.

Com presentaries la teva obra a un lector que encara no la coneix?

Soc algú que s’ha volgut dedicar a la poesia perquè la poesia anava abans que jo. No he tingut una voluntat de fer-ho, sinó una influència i un gust que m’han portat fins a l’escriptura. La meva poesia és un destil·lat de la vida. Fa uns anys no estava ben vist dir que tota literatura té un fons autobiogràfic. Ara, per sort, això ha canviat i puc repetir el que ja s’intuïa abans: el que hi ha a Després de la pluja és el resultat d’una vida viscuda intensament i en contacte constant amb alguns poetes.

D’on neix la teva veu lírica?

Vaig tenir la sort de venir d’una família de lletres i els clàssics els vaig conèixer de seguida. Recordo que recitava poemes de Rubén Darío als meus germans petits. A través de l’àvia mallorquina vaig arribar a Joan Alcover: també en llegíem poemes en veu alta. Durant el batxillerat -parlem de l’Espanya de finals dels 50- vam estudiar excepcionalment Joan Maragall.

A l’hora d’entrar a la universitat vas optar per història. Per què?

Em venia de família. El meu avi va ser catedràtic d’història d’institut i investigador. Era mallorquí però va treballar en diversos llocs de la Península. El meu pare es va especialitzar en història antiga i va donar classes a la universitat. Vaig optar per decantar-me pel que a casa estava més trillat. Quan vaig acabar la carrera em vaig dedicar a l’ensenyament, primer a Sabadell i més tard en diversos llocs de Barcelona; finalment, quan vaig marxar a Menorca, vaig aconseguir el trasllat a Maó.

Tornem als inicis de la teva poesia. El teu primer llibre no va sortir fins al 1989, quan tenies 47 anys.

Molt abans de publicar L’infant i la mort vaig anar fent provatures i les llegia als amics. Era una època de descobrir a fons alguns autors. Penso en Ausiàs March, Antonio Machado, Guerau de Liost, Giacomo Leopardi, Luis Cernuda... i en un moment determinat vaig descobrir Emily Dickinson. Ella va ser una espècie de conversió: vaig veure que es podia escriure d’una manera del tot diferent del que havia llegit fins llavors. També podria citar Alejandra Pizarnik i Wislawa Szymborska. Però no es pot dir que hagi escrit seguint un o altre: aquestes lectures van permetre que sortís de dins meu tot el que portava a dins des de petita. El que havia anat aprenent i havia gaudit.

Al primer poema de la teva obra reunida hi llegim que escrius “per desvetllar / l’ofensa de l’innocent: aquell recurs / de veure-hi clar”.

Va ser un viatge a Grècia el que em va elevar fins a un estadi de creure que havia conegut allò que era la base de la meva cultura. Tornant d’allà vaig començar a escriure els poemes del llibre, i s’hi va acabar sumant el dol per un trencament amorós important.

“He perdut l’esma i la dolça son / i la gana d’asseure’m a taula. / Soc de fràgil salut / quan de l’amor es tracta”. Les paraules dels teus poemes sempre tenen un pes considerable.

Busco paraules que pesin i que siguin precises. Abans i ara. Un poema no està fet de paraules boniques. Han de tenir una força, una motivació i un rigor. El lema de Leonardo da Vinci era “ ostinato rigore”. M’agrada.

Després d’ Els ulls (1995), que seguia les línies obertes al llibre anterior, va arribar un altre trencament, el d’ Entre dues espases.

El vaig començar dos anys abans de jubilar-me, i va acabar sent molt negre. És el llibre de poemes més desesperançat de tots, per motius personals que no ve al cas explicar.

També s’hi infiltren fets històrics, com ara la Guerra de Kosovo de finals dels 90 o l’onada de refugiats a conseqüència de les grans migracions balcàniques.

Les guerres dels Balcans em van remoure les entranyes. Em recordaven la Guerra Civil, que jo coneixia a través de les històries que m’explicaven els pares. Al poema Qui paga el funeral vaig escriure sobre els refugiats pensant que seria un fet puntual, però m’equivocava.

Al final de Després de la pluja dius que aquesta obra reunida “significa la possibilitat d’expressar-me en forma de retorn”.

Tinc més poemes escrits, però m’agradaria, a més d’ordenar-los, fer-ne més. En tinc ganes. I aquests últims anys he anat descobrint veus noves que m’interessen com ara la Sònia Moll, el Pau Vadell, el Jaume C. Pons Alorda, l’Isma Pelegrí... Fa uns anys, quan era jurat del premi Màrius Torres, vam premiar una autora que llavors ningú coneixia amb un llibre que es diria Medi aquàtic [2011]. Era l’Eva Baltasar, que ara ha publicat Permagel.