Mònica Batet: "¿En un règim totalitari, què és pitjor: acotar el cap o rebel·lar-nos?"

BarcelonaL'última novel·la de Mònica Batet (el Pont d'Armentera, 1976) pren la forma de les rondalles populars per explicar les vicissituds d'un país indeterminat que, a conseqüència d'una revolució, queda partit en dues meitats. Els protagonistes del llibre, un folklorista, la seva filla etnomusicòloga i un revolucionari, ajuden a construir una realitat amb sentit crític, al marge del totalitarisme, i en pateixen els efectes. A més de ser un artefacte narratiu d'una singularitat remarcable, Una història és una pedra llançada al riu (Angle) aborda el poder de l'art i la necessitat de revoltar-se en una societat que recorda el periple que molts països europeus han viscut al llarg del segle XX.

Mentre llegia aquesta novel·la no podia evitar pensar en el teu llibre anterior, Dins del cor de Chopin (Empúries, 2020), un recull de contes ambientat a Polònia durant els últims anys del comunisme. Allà, el pes de la història del país era molt important. Ara parles d'un lloc que no situes geogràficament, però hi torna a haver un règim totalitari. Per què?

— M'interessa molt el control que els que manen tenen sobre els individus en societats com aquestes. També m'encurioseix com els individus aconsegueixen viure amb això. Mentre escrivia els contes de Dins el cor de Chopin vaig començar a pensar aquesta novel·la. Penso molt abans d'escriure. I aquí ho he fet més que mai. Abans de posar-me a fer l'estructura vaig meditar què volia dir, com ho volia dir i de quina manera podia fer-ho.

¿Ets molt lectora de novel·les ambientades en realitats totalitàries? ¿T'interessa especialment el gènere distòpic? A vegades, Una història és una pedra llançada al riu em recordava 1984, de George Orwell.

— Quan era petita Alemanya encara estava separada. Em costava molt d'entendre que hi hagués dues Alemanyes i una ciutat com Berlín, que realment eren dues. Llavors veia Ceausescu a Romania i altres dirigents de països de l'Est, tots tan similars els uns als altres. Em sembla que és una cosa que devia interioritzar. Durant la infantesa, a les notícies només apareixien senyors així. I Margaret Thatcher, que era l'única dona. De tots ells, l'únic que em fascinava era Gorbatxov.

En comptes de ser un crit d'alerta sobre els tics totalitaris del nostre present, ¿la teva novel·la és més aviat una mirada retrospectiva cap aquell passat que hem deixat enrere?

— Exacte, és més l'herència de tot allò. Totes aquelles notícies i programes com Informe semanal van anar fent un pòsit. I el cinema de la Guerra Freda. El món es dividia entre comunistes i no comunistes. Eren dos blocs.

No ha estat fins molts anys després que els dos blocs han acabat tenint un pes important en la ficció que escrius.

— Aquests sistemes de vida tenien particularitats que semblaven venir de la ment d'un escriptor. Penso en el racionament, o en els plans quinquennals soviètics... Sorprenentment, no era cosa d'escriptors, sinó de polítics.

A la nova novel·la hi ha un Dirigent –així en majúscula– que divideix un país. La decisió té efectes en els seus ciutadans, que no poden travessar la línia on abans hi havia un gran passeig. Una història és una pedra llançada al riu mostra les conseqüències de viure en un règim totalitari.

— ¿En un règim totalitari què és pitjor: acotar el cap o rebel·lar-nos? Cada personatge té les seves raons per fer una cosa o l'altra. Un diu que ens hem d'adaptar als canvis que venen. L'altre, que adaptant-nos podem arribar a acceptar coses impensables.

Desdibuixes el règim del llibre expressament.

— Sí. Perquè hi ha molts països a Europa, i també a fora, que al segle XX han patit dictadures així. Hi ha punts en comú en totes elles. Per exemple, la figura del dirigent, o el moment en què el poble s'ha rebel·lat i que el poder fàctic els ha fet callar. A vegades ha passat que el poble acabava aconseguint el que volia.

¿Amb una veu i una guitarra es pot canviar un país?

— Als règims totalitaris han perseguit els cantants perquè ells són els que diuen la veritat dissimulada a les lletres de les cançons. El 2019 vaig anar a Lisboa per primera vegada –sempre he tingut més tendència a viatjar cap al nord– i, a més d'enamorar-me de la ciutat, vaig començar a escoltar José Afonso. Me n'agradava, a més de la veu, com havia innovat en el fado, la música popular portuguesa. Afonso també és l'autor de la cançó Grândola, Vila Morena, símbol de la Revolució dels Clavells [1974] i del retorn a la democràcia després de la dictadura de Salazar. Aquella cançó va unir un país sencer.

El llibre ens recorda que cal tenir present la força revolucionària de la música.

— De la música i de l'art en general. El dia que l'art deixi de ser rellevant estarem perduts. La profunditat no és als mòbils ni a TikTok. Hi ha una altra cançó portuguesa que m'agrada molt, de Sergio Godinho, que diu: "Quina força és aquesta, que només et serveix per obeir?" Potser hem de ser més conscients de la possibilitat de rebel·lar-nos.

Si és una dona qui canta contra el règim és doblement reprimida.

— Les dones pateixen més que els homes. En general, i en situacions així encara més. Reben violència perquè... és més fàcil agredir-les, no? Si han de violar algú, sempre és una dona.

A la novel·la tenim una parella d'amics folkloristes, que es dediquen a buscar i comparar versions de rondalles, i una etnomusicòloga, que investiga el llegat musical popular.

— L'amistat entre els dos folkloristes, un dels quals serà revolucionari, és molt important. També és important com la relació professional i el context polític transformen les nostres vides. A més, tant els folkloristes com la filla –que a la novel·la és l'Escoltadora de Cançons– són persones que busquen la innovació.

Això els fa anar una mica a contracorrent des del principi.

— La innovació sempre és mal vista per l'acadèmia, que és un lloc encotillat. La filla no deixa de ser una innovació del pare, perquè ja no estudia contes, sinó cançons, i hi ha un moment que la música popular també la cansa. Necessita anar més enllà de la línia en tots els sentits. De la línia de la frontera que separa el país, però també de la línia que dibuixa a les fitxes per classificar el que investiga.

Dèiem a l'inici que t'interessa explorar literàriament el totalitarisme. També les rondalles.

— Sí. Apareixen en diverses novel·les meves. Això em ve d'haver estudiat filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili. Diria que és l'únic departament universitari català on hi ha un arxiu de folklore. Això ha estat gràcies a la feina d'en Josep Maria Pujol [1947-2012] i de la Carme Oriol. La transmissió i modificació dels contes i les cançons és un tema que m'apassiona.

El ball, també? A la novel·la és molt important que tothom aprengui a ballar bé.

— Em vaig criar en un poble de 700 habitants, el Pont d'Armentera. Durant la dictadura, la manera que tenien de socialitzar era anant a la sala de ball els diumenges a la tarda. La mare m'explicava moltes històries de la sala de ball: hi havia molts homes solters que no ballaven perquè els feia vergonya, o perquè eren uns negats. Era un element més de la tradició. Ara s'ha perdut bastant... Tu no deus saber ballar, oi?

En parella, no.

— En aquell món, si no sabies ballar en parella, estaves perdut.