Maria Climent: "¿Dos cossos joves i perfectes que arriben a l'orgasme a la vegada? Pareu de fotre'ns el pèl!"

BarcelonaGina (L'Altra) va enamorar els lectors amb un personatge ple d'humor a qui l'esclerosi múltiple força a decidir si vol tenir un fill. Ara la seva creadora, Maria Climent (Amposta, 1985), llança la segona novel·la, A casa teníem un himne (L'Altra).

Saltes d'un debut amb una narradora a una estructura més complexa amb tres veus. Com descrius l'evolució entre una novel·la i l'altra?

— El pas ha sigut difícil. La segona novel·la és la que més costa, has de demostrar que no ha sigut circumstancial l'èxit de la primera i això em posava molta pressió. Volia fer una cosa que no s'assemblés massa a Gina.

Vas escollir una narració en primera persona de tres dones de la mateixa família. Per què t'interessava aquesta genealogia?

— Penso que ens podem sentir identificades en les tres perquè estan en tres moments diferents de la vida.

Amb la Gina comparties el Delta, la malaltia i ara també la decisió de maternar, oi?

— Després de Gina em vaig quedar embarassada i ara tinc una criatura.

Què comparteixes amb la Marga, l'Erne i la Remei?

— Comparteixo una mica de cadascuna, però aquest llibre, a diferència de Gina, no té autoficció. Els personatges són una mica caricatures.

Continues explorant dialectes, però ara les protagonistes són terraltenques.

— M'ha assessorat gent de la Terra Alta i m'he documentat. Em feia gràcia no allunyar-me. M'agrada fer personatges propers, que parlin un llenguatge real, no un llenguatge estàndard perfecte que no sé qui el parla més enllà de TV3.

T'allunyes una mica del Delta, però no massa.

— Vaig fer un viatge a Beseit, al Matarranya, i em va cridar molt l'atenció que parlaven com natros i no se sentien gens catalans. I, en canvi, anaves quatre quilòmetres més cap a Catalunya, trobaves Arnes, a la Terra Alta, i allà sí que s'alineava la identitat amb la llengua i amb el pensament polític. Em costava molt d'entendre que la gent del poble del costat pensés tan diferent parlant exactament igual.

L'humor de la Gina s'ha concentrat en el personatge de la Marga. D'on treus aquest humor?

— El meu referent és la Caitlin Moran. Em fa gràcia com escriu i com t'hi pots sentir identificada des de la visió femenina del món. Però tampoc és que jo em posi a escriure i pensi que vaig a fer riure. Em surt així. Jo penso que les coses fan gràcia perquè o són veritat, o són exageracions, o són absurdes.

¿El llibre parla de la incomunicació i de la dificultat d'estimar-se?

— El que els passa a aquestes tres protagonistes és que elles s'estimen, però no ho saben demostrar. S'ha ridiculitzat l'afecte en aquella família.

¿Expressar els sentiments no es valora positivament?

— Sembla que està mal vist, que és com una cosa femenina: "Quina bleda! Quina pàmfila!" La mare transmet molt aquesta visió perquè ella no deixa de ser una víctima. Penso que és un llibre que va sobre com te pot condicionar qui et cria, i com t'eduquen, o com és l'entorn on naixes, com t'afecten les mancances dels pares, tot i ser un entorn aparentment favorable.

La duresa de la mare té un pes fonamental. ¿Desmuntes l'amor matern?

— M'agafes en un moment en què tinc el sentiment maternal al màxim perquè tinc una nena de 7 mesos que m'absorbix i, ara mateix, seria capaç de dir coses que potser d'aquí a 10 anys no penso. Jo crec que hi ha molts de tipus de maternitat. L'Erne, la mare, té una manera d'estimar les seves filles que crec que qualsevol que la llegeixi li donarà la raó. Explica que se'ls ha d'oferir als fills les opcions de ser el que vulguen, alimentar-los, educar-los, i un cop has fet això, què més has de fer? ¿Has de continuar sacrificant el 100% de la vida pels nets o arriba un punt en què pots reprendre la teva vida i fer tot allò que no has fet o que has deixat de banda pels fills?

¿La maternitat s'entén com un sacrifici?

— És molt important posar límits sobre on acabes tu, on comença el fill, què és responsabilitat teva i què és responsabilitat del fill. Cal ensenyar als fills que tenen responsabilitats i que tenen límits perquè si no, els fas uns cretins. Però això és complicat i s'ha de treballar des de petits.

Sembla que només les dones escriuen sobre maternitat.

— Em sembla increïble. És que sembla que als homes no els interessa, com si no anés amb ells, com si ells vinguessin de les cigonyes, com si no necessitessin les dones per procrear. Per què no us interessa? Per què no fan literatura sobre els fills o n'hi ha molt poca? Em ve al cap Kenzaburō Ōe. Suposo que és pel mateix motiu pel qual són les mares les que saben quan s'ha de renovar la roba de la criatura i pensen en què dinaran. La majoria de càrrega mental està en els whatsapps de l'AFA, que sol portar la mare. Ara sortiran homes dient: "Jo estic al grup de l'AFA". Tu sí, però la majoria no. Potser la vida d'ells no canvia tant, ja començant pel físic. El cos de la dona, el cap de la dona, canvia moltíssim. Fa un any i mig que no bec alcohol, però tampoc bec cafè perquè no li passi amb la llet. No dormo a la nit perquè em desperto cinc vegades perquè li dono el pit. Comporta tota una sèrie de coses físiques que als homes no els passen.

Si els llibres sobre maternitat els escriuen les dones, ¿promouen una mena de guetització?

— Som la meitat de la població. És un tema que sí que interessa. I a qui no li interessa, mira, a mi hi ha un munt de coses que no m'interessen. Per exemple, les pel·lis d'acció no m'interessen, totes són iguals. Està claríssim que les ha fet un home per a homes i que les dones només són floretes que van per allà ensenyant lo cul.

Hi ha una escena d'amor romàntic al llibre, que se surt de les convencions. No acostumem a veure i a llegir sobre cossos no normatius que s'estimen sense tenir relacions sexuals. ¿T'interessa parlar d'altres maneres d'estimar?

— És el que penso que és real. ¿Dos cossos joves i perfectes que arriben a l'orgasme a la vegada? Pareu de fotre'ns el pèl! A les pel·lis passa això i això a la vida real no passa. La majoria de gent té un cos que no és perfecte, que no és el que veiem amb les actrius de Hollywood. No som així. És una escena d'amor en la qual no s'aclareixen per fer l'amor perquè al final el sexe és el menys important de tot el que passa allà, el que passa allà són els sentiments. Andy Warhol deia: "Si t'agrada algú, no facis l'amor amb ell". Perquè t'ho carregues tot.