Lluís-Anton Baulenas: "Pensava arribar a la jubilació amb tranquil·litat, però no ha pogut ser"

BarcelonaLa humanitat es divideix en dos grups, la dels ocellets i la dels ocellots. Els ocellets, que són majoritaris, acostumen a ser víctimes de la minoria d'ocellots que els sotmeten. Aquesta és una de les lliçons del corb marxista a la pel·lícula Ocellots i ocellets, de Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 1922-Òstia, 1975), escriptor i cineasta que ha inspirat l'última novel·la de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958). A Ocellets i ocellots (Edicions Xandri, 2025), l'autor barceloní hi explica com Pasolini, dies abans que el seu cos fos trobat sense vida en una platja a la vora de Roma, visita el seu botxí i li exigeix explicacions sobre qui li ha demanat que el mati i per quins motius.

Tres anys després de guanyar el premi Santa Eulàlia amb Seré el teu mirall (Comanegra, 2023), Baulenas presenta una de les seves novel·les més tenses i inquietants, on dona tanta importància a la víctima com a l'assassí i inclou uns quants girs narratius que el lector agrairà. L'autor d'El fil de plata (Columna, 1998) i El nas de Mussolini (Proa, 2009) continua en forma i té un parell de projectes al forn.

Quan el cos de Pasolini va ser trobat sense vida a la platja d'Òstia el 2 de novembre del 1975, tenies 17 anys. Ja n'havies vist pel·lícules o llegit llibres?

— Encara no. Pasolini va morir dues setmanes i mitja abans que Franco. Tot el que ens havíem perdut per culpa de la dictadura va començar a arribar a partir de llavors. Jo el vaig llegir i en vaig veure pel·lícules a finals dels 70. El 1980 ja vaig fer un intent d'homenatge a Pasolini a través d'una obra de teatre de Friedrich Dürrenmatt.

Al final d'Ocellets i ocellots reconeixes que Dürrenmatt també ha inspirat aquesta novel·la.

— Quan s'acostaven els 50 anys de la mort de Pasolini vaig deixar el llibre de relats que estava escrivint i em vaig posar amb aquesta novel·la breu. El juliol passat, quan ja tenia gairebé acabada Ocellets i ocellots, em vaig posar en contacte amb en Sebastià Bennasar, escriptor i editor de Xandri, perquè volia que la novel·la sortís abans que s'acabés l'any. Com que el 2024 Xandri ja havia recuperat Noms a la sorra [Columna, 1995] i en vaig quedar content, em va semblar que era el lloc ideal.

Tornar a Pasolini ens remet als teus inicis al món del teatre.

— Era una època en què tot semblava possible. Feia de professor de batxillerat en un institut privat als matins, i a les nits em dedicava al teatre. Durant la dècada dels 80 no vaig parar de fer coses, però en una escena molt independent i fins i tot marginal. Amb el teatre mai no he aconseguit arribar a un públic ampli, però va estar a punt de passar. Josep Maria Flotats va estar a punt de dirigir al Poliorama un muntatge d'El pont de Brooklyn, amb la qual havia guanyat el premi Ciutat d'Alcoi [1995], que havien d'interpretar Ramon Madaula i Sílvia Munt.

Amb les novel·les sí que has arribat a molts lectors.

— El teatre em va animar a crear obres que creia que podien interessar a la gent. Va ser així que vaig començar a escriure narrativa i vaig debutar amb els relats de Qui al cel escup [Eumo, 1987]. Des del principi, la meva intenció era poder deixar l'ensenyament per dedicar-me només a escriure.

No vas trigar a aconseguir-ho: el 1989 vas guanyar el premi Documenta amb Càlida nit, que va publicar Edicions 62, i als anys 90 et vas consolidar amb novel·les com Noms a la sorra (1995), Alfons XIV, un crim d'Estat (1997) i El fil de plata (1998), totes tres amb Columna.

— Fa molts anys que vaig prendre aquesta decisió. He viscut de la narrativa i dels seus derivats durant molt de temps, però quan prens aquesta decisió has de ser conscient del que implica. Pots viure com Charlot, amb una bota i uns cordons i imaginar-te que són espaguetis... Es tracta de situar les teves necessitats i adaptar-t'hi per poder fer la teva feina. Jo he tingut èpoques millors i d'altres de pitjors, però en fi, em van traduir relativament aviat, i poc després van arribar les tres adaptacions cinematogràfiques de Ventura Pons. Els llibres, alguns dels quals han rebut premis [com el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana i el Ramon Llull], les col·laboracions periodístiques, les traduccions i les pel·lícules m'han permès viure, tot i que sempre al dia, i he arribat fins aquí.

Aquí vol dir fins a Ocellets i ocellots, que no és la teva última paraula com a escriptor.

— No ho serà. Jo he de continuar escrivint perquè és la meva vida. A banda d'això, no em puc permetre aturar-me. Pensava arribar a la jubilació amb tranquil·litat, però no ha pogut ser. Mentre tingui energia seguiré endavant, perquè ho necessito.

Ets un dels autors que ha escrit més llibres sobre Barcelona, i en canvi no vas ser dels escollits per anar a la Fira del Llibre de Guadalajara el desembre passat. Et va saber greu no anar-hi?

— M'hi van convidar fa molts anys, quan el meu fill acabava de néixer. Potser perquè ja hi havia anat aquella vegada enguany es va preferir donar l'oportunitat a algú altre... Quan estic desanimat recordo una anècdota televisiva que em va quedar gravada. Era un reportatge en què apareixia Camilo José Cela sortint del Congrés dels Diputats, on era senador vitalici. Una periodista jove el va aturar i li va preguntar: "Don Camilo, per a vostè què vol dir escriure? I ell va respondre: "Senyoreta, escriure vol dir aguantar". Estic totalment d'acord amb aquestes paraules de Cela.

Per què?

— Escriure vol dir aguantar, tenir clar quin és el teu objectiu, sobretot si no tens res més. L'únic que pots fer és aguantar i continuar. Aguantar vol dir no deixar de crear. Aguantar vol dir sobreviure. Aguantar vol dir ser tan generós amb gent que comença com ho van ser amb tu al principi.

Tens present algú que fos generós amb tu?

— Molta gent. Però ara em venen al cap dos noms: Ignasi Riera, que va morir fa uns mesos, i Emili Teixidor. Els estic molt agraït. Teixidor, per exemple, em va aconseguir la primera traducció al castellà de Neguit [Pòrtic, 1988], que havia guanyat el premi La Piga de la Viuda Reposada.

Aquest premi, el primer, va ser per una novel·la eròtica, un registre molt diferent del que trobem a La felicitat (Edicions 62, 2001), que alhora també és diferent del d'Àrea de servei (Destino, 2007) i del d'Ocellets i ocellots.

— Per respecte al lector, una de les meves màximes ha estat no repetir-me. L'altra ha estat oferir sempre un risc literari nou. Ocellets i ocellots passa tota sencera en un ambient tancat. A La felicitat experimento amb el realisme màgic. A El fil de plata intercalo subjectes narratius sense especificar mai qui parla.

Tornem a Barcelona. Estàs d'acord que és, potser, el personatge més important de tot el que has escrit?

— Si algú té la paciència de mirar-se tot el que he escrit en conjunt, veurà que Barcelona és un dels meus referents, simplement perquè és el meu mitjà, el lloc on he viscut sempre. Vaig néixer a Sant Andreu, vaig créixer a prop de Virrei Amat, he viscut durant molt de temps a l'Eixample i, des de fa uns anys, soc veí del barri de Can Baró, on hi estic molt bé perquè hi ha una gran tranquil·litat.

La teva Barcelona literària comença amb l'obertura de la Via Laietana a principis del segle XX i arriba fins gairebé el present. Abasta més d'un segle.

— Començo al segle XX perquè el segle XIX no m'interessa tant i m'hauria obligat a situar-me molt en el que és considerat com a novel·la històrica. Aquesta etiqueta no m'agrada per parlar del que he fet: a les meves novel·les hi ha molta història, però no són històriques. La Barcelona de principis del XX és el marc de La felicitat, la dels anys de la dictadura de Primo de Rivera apareix a El nas de Mussolini, la de la primera postguerra surt a Per un sac d'ossos [Planeta, 2005]. La Barcelona olímpica és la d'Amics per sempre [Bromera, 2017], i la de després és l'escenari de novel·les com Amor d'idiota [Edicions 62, 2003], Quan arribi el pirata i se m'emporti [RBA-La Magrana, 2013] i Seré el teu mirall [2023]. El llibre de relats en què treballo ara està ambientat en els darrers 25 anys. En cadascun d'ells em fixo en algun detall molt concret que he volgut recuperar, com ara el moment en què s'estava començant a prohibir fumar als bars i restaurants i hi havia mampares per separar una i altra zona. Hi ha una voluntat de testimoniatge, en el que estic fent.

En el cas de la novel·la sobre Pasolini, hi ha també aquest testimoniatge, però en el sentit de recordar algú que fa anys que ja no hi és i que, així i tot, continua sent influent.

— Va ser una figura immensa com a intel·lectual que va plantar cara al sistema. A banda de la importància de la seva obra literària i cinematogràfica, Pasolini va tenir intuïcions molt grans sobre el món que venia, per exemple, en relació a la globalització. Va fer una crítica brutal a la televisió, tant pel que feia a l'hora de matar els dialectes com en relació a la unificació de mentalitats. I després hi ha el paper de la seva homosexualitat. També en aquest aspecte va ser una figura incòmoda.

A Ocellets i ocellots expliques que entre el 1947 i el 1975 va tenir 319 expedients oberts tant per la seva inclinació sexual com per les idees polítiques, els llibres i les pel·lícules. Parles de procediments de censura, de suspensió i de segrest de la seva obra artística. A la novel·la fas dir, a Pasolini, que segons tot això, és el dimoni, "la veritable encarnació del mal".

— I això feia súper atractiva la seva figura. Abans i ara. També per com va acabar morint, tan aviat, i en aquelles circumstàncies tan estranyes, als 53 anys. Per això em va semblar tan interessant tancar en un menjador d'un pis algú que ha de matar i algú que ha de morir, igual que feia Dürrenmatt en una de les seves obres.

Vas triar que el botxí fos una dona. Per què?

— Per cridar més l'atenció als lectors. Dels dos, ell és el delicat, ella és la forta. La novel·la transcorre a finals del 1975 i ens endinsa en un debat que m'interessa molt que és el de les clavegueres del sistema, que està de molta actualitat. Fins que la pena de mort era legal, ella actuava seguint la legalitat, però quan deixa de ser-ho, encara que continuï treballant pels mateixos, es converteix en una sicària.

Ella és la portaveu del poder. Quin poder volia acabar amb Pasolini? El polític? L'empresarial? El financer?

— Una barreja de tots. Hi ha un concepte que he tocat en altres novel·les i que aquí torna a aparèixer que és el següent: com el sistema inventa ell mateix els elements contraris a aquest sistema per justificar-se. La democràcia permet una minoria dissident amb la condició que mai no arribi a fer res, i quan això podria arribar a passar, es reprimeix i punt. En el cas de la independència de Catalunya va anar així. Quan la cosa semblava que anava de debò es va aturar.

Pasolini va anar molestant els poderosos fins que el van voler frenar. Per què?

— Es va convertir en un gra al cul del poder, fins que va ser tan molest que van dir: "Ja n'hi ha prou". No és que hagués passat res especial. És aquella displicència del poder...

El 1975 estava a punt d'estrenar una de les seves pel·lícules més dures, Salò o els 120 dies de Sodoma, en què denunciava la foscor dels poderosos i la pervivència del feixisme.

— Poc abans de morir, Pasolini havia fet arengues molt dures contra el feixisme. Se'l va esborrar del mapa per molts motius, però es va fer creure que algú l'havia matat per un tema sexual. No gaire després hi va haver l'assassinat del polític Aldo Moro [1978] per part de les Brigades Roges, i tampoc es va arribar a saber si el poder les va manipular perquè ho fessin. Un altre cas sonat va ser la mort de Roberto Calvi [1982], financer del Vaticà que va aparèixer penjat d'un pont a Londres. Primer es va dir que era un suïcidi, però no s'ha acabat d'aclarir.

Ocellets i ocellots entronca amb la represa de la teva dedicació al teatre. Des del 2019 has dedicat espectacles a Salvat-Papasseit, Ferrater, Brossa...

— Si tot va bé, la novel·la tindrà una adaptació teatral que es podrà veure aquest juliol en el marc del festival Grec. La dirigirà el Víctor Alvaro al teatre Golem'S [abans Almeria] i la interpretaran en Joan Vázquez i la Gemma Deusedas.

Tornarem a veure un llibre teu adaptat al cinema? L'últim va ser A la deriva, dirigit per Ventura Pons el 2009.

— Amb en Ventura ens anàvem veient. No era del cercle més íntim, però érem amics. Llegia tot el que escrivia i sempre quedàvem per comentar-ho. Una novel·la que li agradava molt però que no es veia amb cor d'adaptar ell mateix era Sus scrofa, que després es va reeditar amb el nom d'Els caníbals [Columna, 1998]. Un col·laborador seu, Xavier Basté, va treballar en el projecte, i ara fa uns tres anys es va posar en contacte amb mi la seva germana perquè està interessada en reprendre la pel·lícula. L'última vegada que vaig quedar amb en Ventura va ser a finals del 2023. Vam signar el contracte per l'adaptació teatral d'Anita no perd el tren, que ell mateix havia dirigit al cinema l'any 2000. Al cap de dues setmanes vaig saber que acabava de morir.