Novetat editorial
Llegim / Entrevistes10/01/2024

Guadalupe Nettel: "Com ho fem per no creure'ns el conte de l'èxit? Inventant-nos altres contes"

Escriptora

BarcelonaDesprés de passar per Itàlia, Guadalupe Nettel (Ciutat de Mèxic, 1973) ha passat per Barcelona per presentar els relats de Los divagantes (Anagrama). Finalista al Booker Internacional amb La hija única (també a Anagrama), l'avala la seva trajectòria reconeguda amb premis com l'Herralde i una desena d'obres publicades entre contes, novel·la i assaig, traduïdes a una quinzena de llengües.

S'escriu i es llegeix diferent el conte que la novel·la?

— Sí, el conte té la virtut que és més breu i llavors pots ser més perfeccionista i tens més certeses: si un no t'agrada el treus i no passa res. Una novel·la és com una travessia amb vaixell per l'oceà i no saps realment si estàs anant cap on hauries d'anar o si arribaràs a un altre lloc.

Cargando
No hay anuncios

Sempre tornes al conte.

— Al meu continent hi ha una llarga tradició de contistes i mai ho he vist com una baula cap a la novel·la, sinó com una cosa que m'agrada fer.

Cargando
No hay anuncios

Publiques Los divagantes, un recull de contes que tenen en comú personatges que no es troben on s'esperaven, com els albatros que s'extravien.

— Sempre m'ha intrigat per què els albatros, que tenen en general una vida ja molt planificada, se'n van de ruta. És com quan, de sobte, et trobes un català vivint a Calcuta i vols saber per què. O quan algú que havia de convertir-se en arquitecte o advocat decideix, finalment, que allò seu és el ciclisme de muntanya o ser entrenador d'algun esport. Aquesta mena de gent sempre m'ha cridat l'atenció. Però també hi ha altres coses en aquesta idea de divagar com un anhel de llibertat, de no estar predeterminat pel destí que ens diuen que tindrem. Sempre et diuen: "Bé, quan acabis els teus mil anys d'estudis i et casis, i tinguis fills i tinguis una feina i la teva vida sigui així..."

Cargando
No hay anuncios

...podràs ser lliure?

— O alguna cosa semblant. Però per què he de fer tot això? Per què no puc fer una altra cosa? I també m'interessa aquesta juxtaposició entre els animals lliures i els animals en captivitat. Sento que els éssers humans, gairebé tots i jo mateixa, som animals en captivitat. D'altra banda, també tinc la sensació que amb el canvi climàtic, amb la pandèmia, amb l'evident fracàs del capitalisme, no sabem cap on anar, no tenim cap brúixola, tots som una mica divagants.

Cargando
No hay anuncios

Tu que has viscut a França, però que ets mexicana, tens aquesta sensació de ser en un lloc que no esperaves?

— Em vaig criar a la Villa Olímpica [Mèxic], un lloc ple d'aus migratòries, un barri on arribava tot l'exili llatinoamericà, i després vam anar a viure a França i em vaig trobar amb molts immigrants. Sempre he estat envoltada d'aquesta mena de persones en trànsit. Jo mateixa he sigut una persona en trànsit. En realitat, els éssers humans venen de milers i milers d'anys errant abans d'haver-se assentat. Els historiadors expliquen que vam ser molt més temps animals nòmades, com els cavalls salvatges que viatgen en bandada o els elefants. Això és dins el nostre ADN més profund. És una petjada genètica.

Cargando
No hay anuncios

En un dels contes apareix la pandèmia vista des del futur. Com ha influït el llibre?

— Em va marcar molt. Vaig tenir anèmia durant el confinament. A Mèxic no era absolutament obligatori, però el carrer estava buit i teníem molta por. I a nosaltres, a la revista, i als nostres fills, ens van enviar a casa pràcticament un any. Les escoles van estar tancades gairebé dos anys. Després de Trump es va aixecar una desconfiança en les notícies veient que el nombre de morts i el de casos no es corresponien. I també em preocupava la negació del canvi climàtic que tots presenciem. Tot això és present al llibre.

Cargando
No hay anuncios

En tots els contes hi ha insatisfacció.

— Ens venen aquesta idea que la vida ha de ser així. Aquesta és la vida d'un ésser humà exitós. I la idea d'èxit sempre ens provocarà insatisfacció. Per què no estem contents amb el que fem? Perquè sempre ho comparem amb un ideal.

Cargando
No hay anuncios

I com destruïm aquesta idea?

— Hi ha un llibre, Los brotes negros d'Eloy Fernández Porta, que és un assaig sobre aquesta segona pandèmia que és la depressió que ens ha deixat el 2020 i sobre aquest no saber on ens dirigim. Crec que els fills d'aquells que van lluitar al 68, de la gent progre que va intentar canviar el món, vam ser força escèptics i gairebé sarcàstics. Però ara el que vivim va més enllà de l'escepticisme i és gairebé una desesperació generalitzada. Crec que som una societat divagant per això.

Cargando
No hay anuncios

En un altre conte apareix Barcelona.

— Hi vaig viure tres anys i mig. M'encanta la ciutat. Hi vaig venir amb un manuscrit sota el braç després d'intentar publicar-lo a Mèxic i el va agafar el que per a mi és el millor editor del món, Jorge Herralde. No va ser el primer llibre, però sí la primera novel·la. I també vaig conèixer Enrique Vila-Matas, un dels meus grans referents.

Ho deixem aquí?

— M'he quedat amb la pregunta de: com ho fem per no creure'ns el conte de l'èxit? Inventant-nos altres contes. Sempre cal inventar altres narratives.