Novetat editorial

Gemma Ruiz Palà: "El clítoris no envelleix: l'activitat sexual femenina s'acaba si tu vols"

Escriptora, publica 'Una dona de la teva edat' (Proa)

BarcelonaGemma Ruiz (Sabadell, 1975) torna a les llibreries dos anys després de l’exitosa novel·la Les nostres mares, amb la qual va rebre el premi Sant Jordi. I ho fa amb Una dona de la teva edat (Proa), una història sobre família, sexe, art, amistat i turistificació en què l’artista Kate Gold decideix trencar amb tot i recuperar les regnes de la seva vida, la vocació, l’autonomia i l’amor propi.

Una novel·la que comença amb un clau. Això és anar fort.

— Volia marcar una de les temàtiques de la novel·la, que és fer evident que l'activitat sexual femenina s'acaba si tu vols, però biològicament no s'acaba mai. Perquè el clítoris és un òrgan que no envelleix. Aquesta mena d'enganyifa o llufa que ens han col·locat, que les dones quan envellim allò ja està és mentida. Les dones són sexualment actives amb aquesta edat i més enllà, i no estan representades. Volia començar dient: sí, és així.

"Estar cardant com mai a la vida i que t’ho esguerri un fogot és una putada". Un coitus interruptus a causa de la menopausa s’ha vist poc, certament.

— La menopausa, en totes les esferes de la vida, com també en el sexe, és tabú. Tot just ara som capaces de pronunciar la paraula. I és molt absurd, perquè és una etapa de la vida que viurà la meitat de la humanitat, cadascú d'una manera, no tothom té els mateixos símptomes. Però fins ara la ficció no se n'ha ocupat gens: o l'ha estereotipada d'una manera anecdòtica caricaturitzadora o simplement l'ha esquivada. Ho està dient molta gent, actrius com Kate Winslet, Emma Thompson, Emma Vilarasau, que ha guanyat tots els premis amb aquest discurs: el cine ens ha ensenyat a enamorar-nos, a estimar, a com passar de l'adolescència a la joventut, de la joventut a la maduresa... ¿El cine, sisplau, ens pot ensenyar que hi ha velleses que no són les que ens han dit que ens esperaven, que eren una cosa horrible? He escrit el personatge de Hollywood que m'agradaria veure més sovint.

La dona no només pateix els símptomes de la menopausa, sinó que, a més, té la càrrega que ningú els noti.

— Totes les afectacions en la salut de les dones ja sabem que estan infraestudiades i infradotades de fons públics per pal·liar-ne els símptomes, però a sobre la menopausa està relacionada amb l'envelliment. Se'ns ha intentat fer creure que quan perdem capital sexual, bellesa, primor i joventut ja no servim per a res. Però jo als clubs de lectura veig dones deu, quinze, vint anys més grans que jo amb un nivell de vitalitat! Aquest desequilibri entre com estan vivint la vellesa les dones avui en dia –en el món privilegiat occidental, en què poden tenir la seva paga i la bona salut per viure-la– i com el món les representa em cridava l'atenció.

Cargando
No hay anuncios

Parles d’una segona meitat de la vida. Quan arriba?

— Té molts punts d'inflexió. Hi ha gent que la segona meitat de la vida li apareix als 33 anys, quan decideix un canvi vital important, que pot ser de vida personal, un canvi de país, un canvi de parella, i hi ha gent a qui li sobrevindrà als 60. És una forquilla àmplia. Abans es parlava molt de la crisi dels 40, però tot això ha canviat. Per tant és probable que sigui a partir dels 50, però també és molt freqüent que vingui abans.

La Kate Gold l’hauríem definit, en primer lloc, com la dona del gran catedràtic. En segon lloc, com a mare. Fins que arriba un moment que vol ser protagonista de la seva vida, reprendre la carrera, estar sola. Però això té molts costos.

— A les dones, especialment, se'ls penalitza molt aquest fer la seva, perquè el mandat social és "tot menys tu", i el que tu vols fer, i com et vols desplegar, sempre és secundari, o has de fer-ho tot a l'hora i intentar no morir en l'intent, valgui la redundància. Es penalitza molt les dones que es prioritzen i que diuen "Els fills ja han crescut, el meu home pot fer la seva via, ara em toca a mi", i les ficcions també les han penalitzades. Sempre que hi ha algun moviment així, hi ha alguna tragèdia o algun càstig, des dels grecs fins als contemporanis del cine, i per això m'agradava que tingués problemets com tothom, però que no hi hagués aquesta tragèdia que sempre esclafa la protagonista que decideix sortir del carril. Home, ja n'hi ha prou, no?

El límit, per a moltes dones, és el temor de perdre els fills?

— Sí, és la pastanaga que ha impedit a moltes dones fer un trencament. Tot i que a d'altres no: penso en Las abandonadoras de Begoña Gómez Urzaiz, que explica totes les artistes que, per fer la seva en aquell moment de la seva vida, havien de deixar els fills enrere. Això té un cost social, perquè sempre hi ha aquest estigma. La meva protagonista fa el procés d’aprendre’s a treure totes aquestes crostes dels mandats socials que anem naturalitzant i ens anem empassant.

Cargando
No hay anuncios

La protagonista és una artista plàstica de Nova York i la novel·la té lloc durant set dies a Venècia. Són llocs on has fet residències d’escriptura, oi?

Sí. A Venècia hi he anat moltes vegades, a la Biennal d'Art. Sempre m'havia imaginat la protagonista americana, segurament per l'educació sentimental que hem rebut, i la volia situar en aquests cercles d'intel·lectualitat. Per tant, havia de ser de Nova York, una ciutat on vaig molt sovint i que conec molt bé, i on també he tingut beca per estar-hi. I després la volia situar fora dels Estats Units perquè es pogués desplegar, sortir d'aquella bombolla, d'aquell estatus. I donant-li orígens italians la volia fer reconnectar amb la part expressiva d'aquest personatge que estava una mica encallat. A més, Venècia per a mi és un lloc que catalitza totes les incoherències i tots els reptes del nostre món, de la gent que vivim en ciutats. És el canari de la mina quant a turistificació massiva, és el lloc on cada any hi ha una Biennal d'Art amb art conscienciat però on aquests mateixos artistes arriben amb un jet privat que contamina deu vegades més. És un lloc que ens posa un mirall per veure les contradiccions amb potes que som tots. I també em permetia anar desfent el tòpic romàntic de la ciutat, però a la vegada quedar-hi completament atrapat. Perquè... qui surti immune de Venècia que m'ho expliqui!

Una Venècia fagocitada pel turisme: dius que viuen més italians a Barcelona que venecians a Venècia.

— Als anys 60, a Venècia hi havia 175.000 habitants, i ara són menys de 49.000. És la situació extrema, però és cap on anem. De fet, tot el moviment antiturístic i d'alertar sobre l'impacte dels creueristes a Barcelona es basa en els estudis i en la feina que fan des de fa més de 25 anys a Venècia. No hi ha res a fer contra els lobis turístics, però com a mínim han alçat la veu i nosaltres hem tingut un referent que ens ha dit "atenció". Tot i que anem cap al precipici igual, però com a mínim informadament.

La ficció està retratant cada vegada més aquesta dona abnegada que s’adona que només es viu una vegada. A Casa en flames i a Mi amiga Eva, al cinema. Ara bé, el director Cesc Gay deia a l’ARA: "Els homes ens separem i tenim dones de trenta anys esperant-nos, però elles no. A elles els homes de vint-i-cinc o trenta anys ni les miren, o hi foten un clau i adeu". Hi ha casos, com el de l’escriptora Annie Ernaux, però no són els habituals.

— Passa més del que sabem, perquè es viu amagadament. És l’altre tabú de la novel·la. Hi ha molta gent que ha viscut unes relacions intergeneracionals oposades a les que el cine sí que ha normalitzat, perquè quan hi ha una relació entre un home gran i una dona jove ni tan sols és tema d'una pel·lícula.

Cargando
No hay anuncios

Jo aquí hi veia l’optimisme de la voluntat en contra de l'edatisme femení...

— No. M’he basat més en converses i confessions que m’han fet que no pas en una intenció de crear realitat.

En la veu literària de la narradora hi ha una voluntat empoderadora, optimista, segura. És per sacsejar la lectora?

— És que jo pensava: si ara tu que vas cap als cinquanta et notes molt més segura i amb menys prejudicis i menys acomplexada que quan en tenies 25, imaginem-nos totes amb 65 o 70. L’experiència i els anys no només et compten arrugues, et compten valor, et sumen optimisme, et sumen coses molt més positives que el que ens han dit. Havia de deixar totes les petiteses que ens han amargat la vida.

És un artefacte literari escrit en primera persona, que passa en set dies. No sé si ho veies convertit en una pel·lícula.

— Sí, jo he escrit un llibre, però per a mi és una pel·lícula. És la primera vegada que em passa una cosa tan clara, me l’imaginava amb la motxilla de tota aquesta educació emocional que portem totes i dient: "Mira, ara cremo la motxilla i explicaré la meva vida". La primera persona és molt agraïda per trobar aquesta veu a cau d'orella, per tenir la il·lusió que la gent la veurà en carn i ossos, per donar-li la veu a ella, però també implica una dificultat. És una idea feliç, però llavors l’has de construir.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta també és la història d’una passió. Dues persones que es coneixen per casualitat i connecten. Es pot ser feminista i romàntica?

— També volia jugar això amb humor. A veure si ara, per un moment de feblesa, perdrem aquí... Ara ara li fotria un moc, però esclar, és que em desfaig, no? Ara bé, ella ja no podia tornar a anar enrere i situar-se al darrere d’un home en la constel·lació de la seva vida.

La Biennal d’Art de Venècia és el marc del llibre. Serveix per reflexionar sobre com l’art fet per les dones s’ha considerat de segona, estauetes en diminutiu, artesania.

— A Louise Bourgeois, que segurament és l'artista més important de tot el segle XX, li van començar a fer cas quan ja anava amb bastó. Ara un premi a la Fina Miralles, al·leluia! Però no tenim la Fina Miralles en el nostre abecé d'artistes importants catalans contemporanis. El món de l'art no deixa de ser un reflex de la mirada patriarcal sobre tot. Paradoxalment, quan tu trobes aquestes artistes veus que necessàries que són, perquè són els miralls que busques. Si l'art té alguna cosa que t'acompanya a la vida, t'explica i et mira, quan elles no fan art, ningú t'està mirant. Te'l tenen amagat perquè les que el fan són com tu! M'agradava incidir-hi perquè cada cop se n'està parlant més, però és molt oscil·lant: un any se'ls dedica l'exposició central però l'any següent no les trobes. Poques creadores de certa edat estan en el lloc d'honor i central en el món de l'art.

També ho aprofites per fer un homenatge a la nostra Anna Pérez Pagès.

— Amb l'Anna cada llibre també era una celebració que fèiem, que compartíem. Vaig pensar que amb aquest llibre no hi seria, i hi havia de ser. M'imaginava la cara de l'Anna partint-se de trobar-se aquí i el cor se m'omplia.

Cargando
No hay anuncios

La Kate és una artista que troba suport en un col·lectiu més jove, La Colla de la Brossa, lis brossis. ¿Tens esperança que els joves hagin canviat, veient que les enquestes afirmen que són més conservadors i antifeministes?

— Sí, hi ha una part que ho són, però hi ha una part que ens donen 10.000 voltes. Jo tinc confiança absoluta en els i les joves. Sí que hi ha una part de reacció que sap fer-ho molt bé per arribar per les xarxes a la joventut especialment masculina, i també hi ha una part de tornar a la tradició amb les noies, però també hi ha una gran massa de noies i nois joves que estan veient les coses d'una altra manera, i jo hi confio 100%. Estan desconstruint les coses que, en el fons, sustenten el patriarcat. Crec que és impossible tornar enrere. Mira la Berta Prieto a la Sala Beckett: jo només vull aplaudir-les, seguir-les i aprendre'n.

El feminisme, les protagonistes femenines i sobretot els seus tabús i els seus menyspreus són el fil que uneix les teves novel·les. Contra què escrius?

— Contra una idea del món que ens havíem empassat totes, i que veus que no és així. Contra aquesta cotilla que ens han posat pel fet de ser dones. Qualsevol cosa està pensada des d'un punt de vista que no et va a favor: des de què estudia la ciència fins a qui afavoreix la il·luminació dels carrers. És tot. És com reescriure pràcticament la realitat, perquè ens l'hem empassada d'una manera que després veus que no et quadra.

I quan comences ja no hi ha marxa enrere.

— Tu estàs formada amb els grans referents universals, o els màxims als quals has tingut accés, i això t'ha conformat, però després és els has de refutar i els has de posar al seu lloc i els has de contextualitzar, i has d'anar a buscar la part que no t'han dit. I quan vas a buscar totes les artistes, pensadores, acadèmiques, se't reescriu tot sol. Has de recollir la feina feta i escriure un altre relat. És l'accés a la narrativa: qui té la paella pel mànec del relat pot canviar coses. La percepció, segur. La jerarquització també. Això és el que em passa a mi, i jo crec que ens passa a moltes.

Cargando
No hay anuncios

Fa nou anys que vas publicar la primera novel·la, Argelagues. Allò va ser el principi de la Gemma Segona Part? Potser tot va començar en una Biennal de Venècia?

— Ostres, no ho havia pensat, però potser sí, és molt fort. Totalment incoscient. Potser sí que amb Argelagues va començar la Gemma Segona Meitat.

Ja fa dos anys que vas deixar temporalment TV3 per apostar per l’escriptura. És una nova vida.

— Totalment, i més en aquest temps, que estic vivint molt a fora, tant com puc, amb residències, amb beques. Sí que és completament una altra vida.

Es pot viure de ser una escriptora catalana?

— És difícil, si tens hipoteca per pagar i no vens sempre tant com va passar amb Les nostres mares. A mi em va donar aquest coixinet per poder deixar la feina, però s'ha de repetir sempre aquest èxit, i segurament és una pressió, no és tan fàcil, no ho saps mai. Si no tens unes vendes molt elevades, viure d'escriure és molt difícil.

Cargando
No hay anuncios

Els teus llibres s’han traduït al castellà (Consonni) i a l’italià. Aquesta tardor viatjaràs a la FIL de Guadalajara amb la comitiva catalana, amb Barcelona de ciutat convidada.

— Ja vaig ser a la fira de Buenos Aires l’any passat, però és la primera vegada que aniré amb la comitiva catalana, i em fa molta il·lusió. És molt bonic que vagis a l'altra punta del món i la gent vulgui escoltar què estem fent aquí Barcelona.