Irene Solà: “Escriure és tallar trossos de la vida de tothom”

Cinc anys després de debutar amb els poemes de ‘Bèstia’ (Galerada, 2012) i d’anar construint els seus projectes artístics des de Londres -ciutat on viu des de fa més de tres anys- Irene Solà ha guanyat el premi Documenta amb la novel·la ‘Els dics’ (L’Altra)

L’Ada a vegades fa fora la pena de dins seu mentre es dutxa “a poc a poc, com qui es treu la roba”. Però la protagonista d’ Els dics, en comptes d’observar-se a ella mateixa, prefereix estudiar el seu entorn immediat -la família, els amics, els veïns, els amors- per treure’n històries que ajudin a explicar el món on ha crescut i amb el qual s’acaba de retrobar després d’uns anys vivint a Anglaterra. Irene Solà (Malla, 1990) instal·la els lectors a les granges, boscos i carreteres osonenques del passat i del present i en treu una novel·la que es dispara en moltes direccions però que és una defensa aferrissada de la necessitat de continuar explicant bones històries.

Els dics és un llibre de llibres. ¿Un projecte així es comença amb una voluntat concreta o va creixent sense gaire planificació?

Des del principi tenia l’objectiu de pensar i investigar sobre la narrativa. D’on surten, les històries? A qui pertanyen? A qui les robem? Vaig començar a treballar-hi fa quatre anys, posant l’èmfasi en el procés de creació: m’agrada anar a les palpentes, perseguir cada petita idea. Era igual que si fes un projecte d’investigació artística.

Després d’estudiar belles arts a Barcelona vas guanyar el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits amb Bèstia.

Els cinc anys que vaig ser a belles arts em van permetre aprendre a perseguir les idees i a desenvolupar projectes llargs. Vaig passar molt de temps tancada en un taller, i em va anar bé, però també tenia ganes de començar a escriure ficció: me’n vaig anar a la U niversitat de Sussex a fer un màster de literatura, cinema i cultura visual. Allà vaig haver de llegir molt i en anglès. Hi havia novel·les complicadetes, com l’ Ulysses de Joyce i Moby Dick, de Herman Melville.

Ara em diràs que són les teves influències.

M’agraden autors molt diversos: Mercè Rodoreda, Víctor Català, Toni Morrison -que em sembla brutal-. També Halldór Laxness.

És la primera vegada que algú me’l cita. Em va encantar El concierto de los peces.

El vaig començar a llegir mentre vivia a Reykjavík. Laxness és molt bo. No hi ha res més divertit que anar descobrint escriptors. J.D. Salinger. Dave Eggers. Ben Lerner. Hi ha una artista mexicana que també escriu i que m’agrada molt que es diu Verónica Gerber Bicecci. En poesia m’encanten la Maria Cabrera, en Jaume Coll Mariné i joves autors anglesos com Sarah Howe i Heather Phillips. En podria dir molts més.

Hi ha un poema teu que acabava així: “Quan mates un mosquit, / la meitat de sang és teva”.

Els meus poemes són curts i si els hagués de comparar amb alguna cosa seria amb les agulles. Són punyents, concrets i específics, una sola idea.

¿T’atreviries a dir a què s’assembla la teva narrativa?

Ostres, és difícil. La narrativa em permetia dues coses: abordar moltes idees entreteixides en una gran quantitat de text, i fer servir la màgia de les històries per construir ambients, paisatge i món i submergir-hi el lector.

Els dics posa en relació l’estiu que l’Ada passa a casa la mare, replantejant-se la vida - és una noia d’uns 25 anys -, amb les històries que va recollint del món que l’envolta.

L’interès per l’ storytelling va anar lligat amb les ganes d’investigar el llenguatge, la comunicació i la intimitat. Si volia pensar en tot això i alhora construir alguna cosa el format havia de ser una novel·la bastant experimental. No sabia si me’n sortiria, perquè les idees són com llavors: n’hi ha que creixen altes i verdes i d’altres que mai no treuen el cap. Des del principi volia combinar la narració d’històries amb un fil principal que ho lligués tot.

És obligatori preguntar-te fins a quin punt Els dics és autoficció.

La novel·la també juga a pensar això. Jo no soc gens com l’Ada: m’he convertit en un personatge que m’interessés i que fos una bona companya de viatge. Però ella té alguns paral·lels amb la meva vida: ve d’un poble petit i ha passat una temporada llarga a Anglaterra. Des que va sortir el llibre hi ha lectors que em coneixen que s’han vist reconeguts en anècdotes o en petits detalls.

Un dels contes va d’un motorista que atropella un godall de porc senglar i la resta de la família se li tira al damunt. En un altre, una vaca s’estimba i mor i una altra truca per telèfon a un senyor. També hi ha una història sobre la primera vegada que un noi surt a caçar amb el pare i mata un cabirol.

No passen fets gaire transcendentals, al llibre. El que m’interessava era explicar la història de tots els personatges a través de la mirada de l’Ada. Ella narra el que vol i el que entén. Escriure és tallar trossos de la vida de tothom.

Ho fas amb una proximitat magnífica. El lector circula per les carreteres amb el cotxe de l’Ada, i una de les epifanies és aquell cavall que ella i en Vicenç admiren de nit en un tancat.

Quan tornes amb cotxe de nit, els cavalls que són als tancats et miren, i de vegades fins i tot corren al teu costat. Els dics barreja ruralitat i experimentalisme. Les coses passen totes alhora i desordenadament, i nosaltres intentem contenir-les -i donar-los forma i sentit- construint dics. Però l’aigua els acaba desbordant.